Sigui dit d'avançada que mai m'ha atret especialment el terror, ni la foscor, ni el grotesc, ni el sobrenatural. Que em cansa la solemnitat excessiva que demanen aquesta mena d'escenaris, el patiment impregnat a les pàgines des de la primera frase, els àlbums de personatges soferts, modelats a base de traumes omnipresents. Això són gustos personals. L'altra és que Ferran Garcia en sap i molt.

"Sau" és una novel·la en què tots aquest recursos i molts més s'entreguen amb una prosa implacable al servei d'uns universos genuïns. Precisament la seva construcció (la forma com l'autor t'hi acull, t'hi transporta i t'hi fa viatjar) és, pel meu gust, el més valuós que hi he trobat.

A la novel·la hi ha dues històries que s'acaben creuant. La primera comença al casal d'una família vigatana que està fent fortuna amb el colonialisme de Guinea Equatorial. La segona parteix del poble que dona nom al llibre, en l'època de la construcció del pantà. Només per això ja em semblava molt atractiu, tot plegat: la convivència d'aquests dos ambients tan antagònics. L'autor sap cosir-los i utilitzar-los per parlar dels seus temes recurrents (estigmes, culpa i perdó, marges, vides divergents...).

Personalment, la primera part em va atrapar molt més. La Plana de Vic, i més concretament als seus contorns, és una zona que Ferran Garcia ja va deixar pal·lès a "Guilleries" que coneix i estima com el que més. Però el canvi d'històries també imposa un canvi de to, de ritme i de personatges que em va trencar lleugerament l'encanteri i em va costar reincorporar-m'hi.

Junt amb tot aquesta pàtina cavernosa i l'obsessió pel món dels morts, potser això ha estat tot el que m'ha convertit "Sau" en una lectura una mica agredolça. Fora dels meus gustos personals, però, val a dir que és una novel·la objectivament molt ben feta, ben estructurada, amb un text molt ben treballat que et transporta i et fa descobrir i acompanyar personatges captivadors. Si m'he d'escapolir per mons perversos entre vides fantasmals, que siguin aquests.