User Profile

Aquest és d’aquells llibres que, quan el comences, no pots parar de llegir-lo, tal és la mestria d’en Joan-Lluís LLuís en captivar l’atenció del lector. Una gran novel·la d’acció i de reflexió on no hi paren de passar coses sorprenents a cada pàgina.

Hi explica la vida de l’Assiscle Xatot, un noi que neix i viu a Perpinyà a mitjans del segle XIX. Aquí hi té una vida tranquil·la que només és pertorbada quan sent parlar en una altra llengua que el català o el francès que estudia a escola. Quan això passa, quan sent el seu amic gitano parlar en caló, li venen unes basques que, un cop passades, li han deixat el coneixement complet d’aquell idioma i el pot parlar immediatament com un nadiu.

Quan arriba a la joventut, Barnabé —un firaire que enlaira un globus aerostàtic— descobreix aquest do del noi i convenç als pares perquè el deixin portar-lo a París on aprendrà més llengües de la mà de son germà Nestor, que també té aquest mateix do.

Així que l’Assiscle deixa família i amor i parteix cap a París en una època més que convulsa, ja que l’emperador Napoleó és capturat pels prussians i la República intenta fer-se amb el control de la defensa del setge de París i, més endavant, desbaratar-ne la Comuna . En aquesta situació el protagonista no pot aprendre tantes llengües com voldria, però madura com a persona i pateix la repressió més ferotge. Tant que, finalment és empresonat i desterrat a Nova Caledònia , lluny del seu país i del seu amor.

A Nouméa arriba com a home lliure, però deportat, amb pocs drets i ha de treballar per d’altres de més poderosos. Un d’ells l’arrossega cap a la selva a la cerca d’or i això permet a l’Assiscle aprendre un bon grapat de noves llengües dels nadius canacs.

No vull rebentar-vos el final del llibre, llegiu-lo i el sabreu. Només afegir que l’amor per les paraules és, malgrat ell ho negui, una de les forces vitals de l’Assiscle. De l’altre amor en parlarem en una altra ocasió.

Teodore Sturgeon és un d’aquells autors que, com Ray Bradbury, t’arrossega en la lectura de les seves novel·les. Un llenguatge planer, però ple de poesia, fa que tot i que l’argument és espès, no abandonis el llibre.

Aquesta la novel·la tracta sobre un pas més en l’evolució humana, un organisme més enllà de l’home. Ho descriu en una de les pàgines: tothom ha vist aquelles il·lustracions que representen l’evolució de la pota del cavall. Si comparem la primera imatge amb la darrera hi ha una gran diferència. Això no obstant, si comparem una qualsevol amb la següent de la sèrie, la diferència és molt petita, tot i que existeix. El mateix passa a la novel·la, el pas evolutiu següent és petit en relació amb l’espècie humana actual, però existeix.

L’autor ens descriu, amb tota normalitat, les habilitats psíquiques dels nous espècimens: telecinèsia, lectura del pensament o saviesa extrema. Però queden encara restes del llast humà atàvic i això complica força la supervivència del nou graó evolutiu.

És un relat força entretingut, amb algunes pàgines espesses, però que ens permet conèixer la ciència-ficció fora dels marcianets i els viatges interestel·lars.