Em pica la curiositat això de la matemàtica de la història. Ja de fa temps, de quan vaig llegir la trilogia de la Fundació. Aquí en Francesc Pujols comença prologant l'Alexandre Deulofeu, però ho acaba portant al seu terreny i a parlar d'ell i el seu sistema, així que seguim sense tenir clara què és la Matemàtica de la Història.
Els curadors i editors sí que s'encarreguen de contextualitzar-ho i augmenten la curiositat... però en Pujols ho esguerra, trobo, parlant més d'ell mateix que de la Matemàtica de la Història. Així i tot és un punt de partida interessant per entrar als dos personatges. Alexandre Deulofeu i Francesc Pujols.
Divertidíssimes versions alternatives de la vida de Jesús. Sobretot l'escena on Jesús i Judes Iscariot s'enfronten a una batalla volant que recorda a les de Bola de Drac.
Un mercader segresta una dama amb una nau i uns pocs mariners. Una tempesta els …
Com a la majoria d'utopies, la història comença forta, amb el canvi d'un món a un altre, però s'encalla ràpidament en les descripcions d'aquest nou món tan perfecte. L'autora, del segle XVII, se n'adona i afegeix un parell de situacions crítiques cap als dos terços del llibre que el fan molt més interessant que el repàs d'aquest món perfecte que és el món resplendent.
Efectivament, sorprèn per alguns pensaments que anomenaríem de feminisme modern, venint del segle XVII, i en canvi, destiŀla un pòsit d'imperialisme britànic que tot just despuntava...
Interessant el conjunt.
Del mar, en realitat, en sabem ben poca cosa. En la seva immensitat hi caben …
Una lectura força lleugera, ràpida i ben travada. Aquí explica una mica la seva pròpia vida, barrejada amb les històries de mariners i aventurers de mar tot lligant-ho a través del descobriment dels calamars gegants. També hi afegim una apologia de narrar històries, de fer cas a la gent que viu una vida teŀlúrica i un polsim d'advertiment sobre el canvi climàtic.
M'ha servit sobretot per tornar a connectar amb històries ben narrades que sense necessitat de voler ser res de l'altre món acaben essent més del que buscaves.
Del mar, en realitat, en sabem ben poca cosa. En la seva immensitat hi caben …
Una lectura força lleugera, ràpida i ben travada. Aquí explica una mica la seva pròpia vida, barrejada amb les històries de mariners i aventurers de mar tot lligant-ho a través del descobriment dels calamars gegants. També hi afegim una apologia de narrar històries, de fer cas a la gent que viu una vida teŀlúrica i un polsim d'advertiment sobre el canvi climàtic.
M'ha servit sobretot per tornar a connectar amb històries ben narrades que sense necessitat de voler ser res de l'altre món acaben essent més del que buscaves.
Worn out after decades of packing steel and raising hell, Viv the orc barbarian cashes …
Té tota la fluffiness i cosiness que promet. Lectura ràpida i agradable per distreure i relaxar, però sense pòsit. Es nota l'esforç de l'autor per afegir detalls propis a l'ambientació fantàstica estàndard, però no m'ha tocat les meves tecles preferides. Trobat d'oferta no me'n penedeixo, però no hauria pagat el preu sencer.
@annallis sí? a mi em va agradar. És una mica estripat, però interessant pensar que abans de la segona guerra mundial ja hi havia gent que veia cap on anaven els nazis.
Després de llegir Solo de Viola tenia clar que quan La segona perifèria tragués el següent llibre d'Antoine Volodine faria peregrinació fins a on fos per aconseguir-lo. En Miquel Adam, quan li vaig dir, em va respondre: «alerta, Solo de Viola és l'entrada al postexotisme. Això és postexotisme pur, en vena». I sí, tenia raó. Allò encara és reconeixible, això és una brutalitat.
A mi m'ha recordat vagament a Ariadna al laberint grotesc: el reguitzell de narracions curtes que entrelliguen personatges en un món simbòlic que tu, com a lector, tens la temptació d'interpretar, d'anar rascant... Aquí, però, el poble no és una bella Sinera d'infantesa, sinó un món post-post-apocalíptic amb velles immortals enfrontades al capitalisme, herois que són ninos de drap i un món enfonsat a la misèria i destrucció on tothom fa la viu-viu. No acabes d'entreveure quina de totes les possibles capes és la real en aquest …
Després de llegir Solo de Viola tenia clar que quan La segona perifèria tragués el següent llibre d'Antoine Volodine faria peregrinació fins a on fos per aconseguir-lo. En Miquel Adam, quan li vaig dir, em va respondre: «alerta, Solo de Viola és l'entrada al postexotisme. Això és postexotisme pur, en vena». I sí, tenia raó. Allò encara és reconeixible, això és una brutalitat.
A mi m'ha recordat vagament a Ariadna al laberint grotesc: el reguitzell de narracions curtes que entrelliguen personatges en un món simbòlic que tu, com a lector, tens la temptació d'interpretar, d'anar rascant... Aquí, però, el poble no és una bella Sinera d'infantesa, sinó un món post-post-apocalíptic amb velles immortals enfrontades al capitalisme, herois que són ninos de drap i un món enfonsat a la misèria i destrucció on tothom fa la viu-viu. No acabes d'entreveure quina de totes les possibles capes és la real en aquest món: un somni? un viatger? un llibre?
M'encanta, sobretot la manera com té de passar de la tercera persona a la primera: comença en primera persona, sense dir qui és, i de cop a mitja narració diu: «i quan parlo de jo, em refereixo, sobretot a NOM i COGNOM» i passa a alternar primera i tercera o torna a la primera o directament a la tercera amb els NOM I COGNOM. Què és aquest sobretot?!
Infernal, brutal i brillant.
Al final jo en trec les meves conclusions de com estructurar la noveŀla i la història. Com suggereix l'autor del pròleg, possiblement hi ha una lectura alternativa, canviant l'ordre dels capítols. No ho he provat, però no m'estranyaria.
