Vullunfestuc replied to Jordi's status
@jordisureda Què tal aquest?
Llegir un festuc no és fàcil, però és divertit. Mastodon
No poso estrelles.
This link opens in a pop-up window
Success! Vullunfestuc has read 15 of 1 books.
@jordisureda Què tal aquest?
Com a la majoria d'utopies, la història comença forta, amb el canvi d'un món a un altre, però s'encalla ràpidament en les descripcions d'aquest nou món tan perfecte. L'autora, del segle XVII, se n'adona i afegeix un parell de situacions crítiques cap als dos terços del llibre que el fan molt més interessant que el repàs d'aquest món perfecte que és el món resplendent. Efectivament, sorprèn per alguns pensaments que anomenaríem de feminisme modern, venint del segle XVII, i en canvi, destiŀla un pòsit d'imperialisme britànic que tot just despuntava... Interessant el conjunt.
Una lectura força lleugera, ràpida i ben travada. Aquí explica una mica la seva pròpia vida, barrejada amb les històries de mariners i aventurers de mar tot lligant-ho a través del descobriment dels calamars gegants. També hi afegim una apologia de narrar històries, de fer cas a la gent que viu una vida teŀlúrica i un polsim d'advertiment sobre el canvi climàtic. M'ha servit sobretot per tornar a connectar amb històries ben narrades que sense necessitat de voler ser res de l'altre món acaben essent més del que buscaves.
Una lectura força lleugera, ràpida i ben travada. Aquí explica una mica la seva pròpia vida, barrejada amb les històries de mariners i aventurers de mar tot lligant-ho a través del descobriment dels calamars gegants. També hi afegim una apologia de narrar històries, de fer cas a la gent que viu una vida teŀlúrica i un polsim d'advertiment sobre el canvi climàtic. M'ha servit sobretot per tornar a connectar amb històries ben narrades que sense necessitat de voler ser res de l'altre món acaben essent més del que buscaves.
Del mar, en realitat, en sabem ben poca cosa. En la seva immensitat hi caben criatures estranyes, lluminoses i també …
Amb un informe mèdic tremolant-li a les mans, una dona decideix emprendre sola un viatge a peu, d’un extrem a …
Té tota la fluffiness i cosiness que promet. Lectura ràpida i agradable per distreure i relaxar, però sense pòsit. Es nota l'esforç de l'autor per afegir detalls propis a l'ambientació fantàstica estàndard, però no m'ha tocat les meves tecles preferides. Trobat d'oferta no me'n penedeixo, però no hauria pagat el preu sencer.
@annallis sí? a mi em va agradar. És una mica estripat, però interessant pensar que abans de la segona guerra mundial ja hi havia gent que veia cap on anaven els nazis.
Després de llegir Solo de Viola tenia clar que quan La segona perifèria tragués el següent llibre d'Antoine Volodine faria peregrinació fins a on fos per aconseguir-lo. En Miquel Adam, quan li vaig dir, em va respondre: «alerta, Solo de Viola és l'entrada al postexotisme. Això és postexotisme pur, en vena». I sí, tenia raó. Allò encara és reconeixible, això és una brutalitat. A mi m'ha recordat vagament a Ariadna al laberint grotesc: el reguitzell de narracions curtes que entrelliguen personatges en un món simbòlic que tu, com a lector, tens la temptació d'interpretar, d'anar rascant... Aquí, però, el poble no és una bella Sinera d'infantesa, sinó un món post-post-apocalíptic amb velles immortals enfrontades al capitalisme, herois que són ninos de drap i un món enfonsat a la misèria i destrucció on tothom fa la viu-viu. No acabes d'entreveure quina de totes les possibles capes és la real en aquest …
Després de llegir Solo de Viola tenia clar que quan La segona perifèria tragués el següent llibre d'Antoine Volodine faria peregrinació fins a on fos per aconseguir-lo. En Miquel Adam, quan li vaig dir, em va respondre: «alerta, Solo de Viola és l'entrada al postexotisme. Això és postexotisme pur, en vena». I sí, tenia raó. Allò encara és reconeixible, això és una brutalitat. A mi m'ha recordat vagament a Ariadna al laberint grotesc: el reguitzell de narracions curtes que entrelliguen personatges en un món simbòlic que tu, com a lector, tens la temptació d'interpretar, d'anar rascant... Aquí, però, el poble no és una bella Sinera d'infantesa, sinó un món post-post-apocalíptic amb velles immortals enfrontades al capitalisme, herois que són ninos de drap i un món enfonsat a la misèria i destrucció on tothom fa la viu-viu. No acabes d'entreveure quina de totes les possibles capes és la real en aquest món: un somni? un viatger? un llibre? M'encanta, sobretot la manera com té de passar de la tercera persona a la primera: comença en primera persona, sense dir qui és, i de cop a mitja narració diu: «i quan parlo de jo, em refereixo, sobretot a NOM i COGNOM» i passa a alternar primera i tercera o torna a la primera o directament a la tercera amb els NOM I COGNOM. Què és aquest sobretot?! Infernal, brutal i brillant. Al final jo en trec les meves conclusions de com estructurar la noveŀla i la història. Com suggereix l'autor del pròleg, possiblement hi ha una lectura alternativa, canviant l'ordre dels capítols. No ho he provat, però no m'estranyaria.
Pròleg de Jordan Stump Traducció de Josep Alemany
@annallis Però sí o no?
anònim ; versió de Jordi Vinyes
M'ha encantat El mar de la tranquil·litat, ben plantejada l'estructura i ben executada. No s'assembla gaire, però m'ha fet pensar en Així es perd la guerra del temps i Farishta d'en Marc Pastor, pel punt àlgid final.
Poden un grapat de personatges que viuen separats per cinc segles estar lligats per una anomalia en l’espaitemps? Emily St. …
No recordava gran cosa d'Ariadna al laberint grotesc. Que eren contes curts, entrelligats entre ells i que l'Espriu no ens ensenyava històries diferents de les del Gran Poeta Nacional Català de l'època convergent que tenia al cap. Però en començar-los ja he tingut la imatge d'una excursió de muntanya, aquelles que vas fent de tant en tant, sempre la mateixa, sempre diferents. Ariadna al laberint grotesc és un laberint, on en cada conte hi ha un tros d'ell mateix i alguna cosa que el connecta amb els altres que compon un camí intricat i mig ocult, és a dir, laberíntic. El grotesc no cal ni que l'esmenti, hi ha en molts d'aquests contes històries bèsties, brutals, ferotges amb un puntet irònic que ho converteix en grotesc.