User Profile

Si heu llegit Pedro Páramo sabreu quin tipus de llibre és. L'inspira totalment, indissimuladament. Berta Creus converteix aquell llibre sobre un Mèxic abandonat per la misèria en una Catalunya també abandonada. Els polsims de mitologia catalana, massa oblidats en la literatura catalana actual, aquí creixen i es noten a l'arrel de la història: des de la Molsosa a la Pesanta i totes les seves històries d'abandó que expliquen una Catalunya que desapareix. Però no només això, també té un llenguatge viu, alegre, sorprenent i amb ritme. Un llenguatge juganer i treballat. Parlaria molt més d'aquest llibre, però ja seria fer volar la imaginació, associar idees,...

@jqueralt interessantíssim.

Sóc fan absolut de l'Ursula K. Le Guin. És la gran creadora de mons de la ciència-ficció. Aquest llibre, dels primers del cicle d Hainish hi trobem ja els patrons clàssics de l'autora amb unes societats coherents entre les dues civilitzacions nadius del planeta i la colonial, amb el rerefons del colonialisme i el racisme com a leitmotiv de la història. Però, a diferència de les obres més avançades, aquí, hi ha molta acció i fins i tot violència! (necessària pel tipus d'estructura que ha creat) que converteix el llibre en una noveŀla [quasi] de guerra!

Sóc fan absolut de l'Ursula K. Le Guin. És la gran creadora de mons de la ciència-ficció. Aquest llibre, dels primers del cicle d Hainish hi trobem ja els patrons clàssics de l'autora amb unes societats coherents entre les dues civilitzacions nadius del planeta i la colonial, amb el rerefons del colonialisme i el racisme com a leitmotiv de la història. Però, a diferència de les obres més avançades, aquí, hi ha molta acció i fins i tot violència! (necessària pel tipus d'estructura que ha creat) que converteix el llibre en una noveŀla [quasi] de guerra!

Un llibre de comèdia negra on queda retratada la forma de vida a les viles de costa que van sacrificar el que fes falta pel turisme i així vivim. Rius fins que t'adones que d'allò que rius no fa riure, que és greu i trist, però aquesta és l'habilitat d'en Rafel Casas, de fer-te riure del que no hauries de riure.

Sorprenentment, per ser un llibre de supervivència a l'apocalipsi del tipus La Carretera, em va semblar un llibre lluminós i positiu. Com tots aquests tipus de llibre conté moltes reflexions interiors sobre la nostra relació amb els altres humans i amb la naturalesa. Tot i que en alguns moments sembla un manual de supervivència a la muntanya, la veritat és que no es fa repetitiu ni pesat. L'autora sap dosificar molt bé la informació que et va donant. Un punt extra a la traducció: en molts moments he gaudit de l'escriptura, la cadència, els mots. Aconseguir això és fantàstic.

Hi ha gent que el dia 31 de desembre posa dotze grans d'all a la intempèrie amb els noms dels mesos de l'any per saber com anirà l'any que s'acosta. Jo trio una lectura i reflexiono què m'espera a través del primer llibre de l'any. Llegit i gaudit com tots els d'en Damià Bardera és de lectura àgil i païdor llarg.

Ha sabut jugar bé el límit de la utopia, sempre ambigu sobre si estem a un món distòpic o utòpic a on una civilització superior arriba a la terra per guiar-la. Però ens guia o ens colonitza? Em sorprèn que dos llibres tan diferents com són la trilogia de la Fundació i aquest acabin compartint tantes bases. Potser el futur és més previsible del que pensem.