User Profile

La meva àvia solia dir: malpensa i no l'erraràs. Així podríem definir la majoria dels contes de la Víctor Català. També serveix per veure que els problemes socials a cavall entre els segles XIX i XX continuen essent els mateixos: violència, misèria i estupidesa humana.

Denuncia, potser sense saber-ho, la violència contra les dones; la misèria humana que vivia el món rural al segle XIX i potser massa proper a la misèria humana que vivim al segle XXI. I la denúncia la fa amb una llengua propera al parlar coŀloquial de l'Empordà, amb el ritme d'algú que té un do per fer dringar les paraules com toca. És una escriptorassa, que el currículum de llengua catalana de l'institut manté en una posició moribunda com la creadora de soŀlitud, i que semblava que tindria un ressorgiment coincidint amb la publicació d'aquests volums. Però no, Víctor Català no acaba de casar amb el segle XXI. El motiu, per mi, és que tot i que les misèries del segle XIX i del segle XXI són semblants (pobresa, estupidesa i violència, sobretot vistes des d'ulls de dona), ni la mirada de la Víctor Català ni la seva catalanitat natural no ressones amb com encarem els problemes al segle XXI des de la lluita de classes i la reivindicació d'identitats. I és una pena, perquè diu moltes coses i les diu molt bé.

Inclou quatre contes de fantasmes i apareguts que en el seu moment, a principis del segle XIX, devien fer molta por, però que ara, amb el pas del temps i després d’haver llegit i vist tot el que hi ha sobre el tema, fan més aviat somriure.

Sembla que la intenció de l’editor era mostrar la qualitat literària de les autores, tan poc valorades en aquell temps. Se’n surt, la veritat és que els contes no tenen res a envejar a altres escrits per homes. Són àgils, ben estructurats i aconsegueixen crear el clima de suspens necessari.

Potser el que crida més l’atenció ara mateix, però, és el tractament que rebia la dona en aquells temps. Tot i ser relats on els protagonistes són de classe acomodada, el tracte envers les dones, pel sol fet de ser-ho, és força denigrant. Així, per exemple, en el primer relat (El rostre en el mirall) el marit de la protagonista va a veure son germà que acaba d’enviudar de la seva muller, que era germana de la protagonista. I a l’enterrament se n’hi va sol, deixa la dona —germana de la morta— a casa. PQC?

Un llibre testimonial sense massa interès tret de l’històric.

Aquesta petita novel·la negra escrita a quatre mans entre l' Andrea Camilleri i en Carlo Lucarelli és tota una mostra d’enginy per part de dos grans autors del gènere. A través de l’intercanvi de missatges oficials i oficiosos entre els dos protagonistes, en Salvo Montalbano i la inspectora Grazia Negro, es va desenvolupant la investigació del cas que, com en els millors treballs del gènere negre, està totalment prohibida per llurs superiors.

Al principi de la novel·la, a través dels primers missatges, fa l’efecte que no s’entenen ni els protagonistes ni els autors, però ben aviat l’acció s’encarrila i discorre sense més entrebancs fins a la resolució del cas. Segons sembla, els autors treballaven cadascú per la seva banda i quan rebien el treball de l’altre, havien de continuar el relat de forma que lligués; potser d’aquí ve la confusió inicial.

És un divertiment que es llegeix molt fàcilment i amb ganes, però que tampoc no aporta res que abans no haguessin demostrat els dos autors.