User Profile

Un conte amb profunditat de noveŀla. A mig camí entre el fantasiós, el mite i la faula clàssica.

Mercè Rodoreda és una autora que dur la càrrega de ser un clàssic dels instituts. Amb quatre pinzellades de la plaça del diamant o mirall trencat els adolescents es fan una idea de què és Mercè Rodoreda i acaba amb l'etiqueta de «literatura femenina». Jo personalment no he connectat gaire amb la Plaça del Diamant. Aquest caràcter innocent, ratllant l'estúpid de la Colometa quan es casa amb en Quimet em fa posar nerviós i no hi empatitzo gens. Amb això no vull dir que no valgui la pena, tot el tros de la guerra des de Barcelona és corprenedor. Entenc per què és un clàssic de la literatura catalana i universal i s'ha de llegir. Però de tot el que he llegit de Rodoreda és el que encaixa més amb la idea preconcebuda que te'n fas.

Richard Hannay, un enginyer de mines britànic que acaba de tornar de Rodèsia, està avorrit de la nova vida que ha començat a Londres. Tot canvia quan troben mort a casa seva un home que ha descobert un complot polític de dimensions internacionals. Hannay haurà de fugir a la seva Escòcia natal i descobrir la veritat abans no sigui massa tard. Per a ell i per al seu país.

La Núria Cadenes té una forma molt singular i reconeixible d'escriptura. Però aconsegueix que mai semblin llibres repetits gràcies a mostrar-nos les diferents facetes d'un personatge a través d'un trencadís fet de com el veu i com el viu molta gent del seu voltant.

Si interessa Roma i sou fans de Jo, Clàudi aquest és el vostre llibre. Si sou uns enamorats de com escriu la Núria Cadenes, també.

La Núria Cadenes té una forma molt singular i reconeixible d'escriptura. Però aconsegueix que mai semblin llibres repetits gràcies a mostrar-nos les diferents facetes d'un personatge a través d'un trencadís fet de com el veu i com el viu molta gent del seu voltant.

Si interessa Roma i sou fans de Jo, Clàudi aquest és el vostre llibre. Si sou uns enamorats de com escriu la Núria Cadenes, també.

En Marc Pastor no és un rara-avis, com diu la biografia, en realitat és un avançat. Part, alguna part, d'aquest boom de la fantasia i ciència ficció en català és gràcies a ell. En aquesta història torna al cicle de «La Companyia» com Bioko i Farishta. Tot i això les noveŀles, es poden llegir independentment, i la història comuna es va desenvolupant a poc a poc de forma tangencial a la narració. Jo potser voldria que aquesta història comuna prengués més força, però haurem d'esperar a la pròxima noveŀla per veure què!

Ja havia llegit els contes de El poeta i altres contes, però cap dels anteriors. Ha servit per reafirmar que en Vicenç Pagès Jordà és un tòtem per mi, amb grans històries que ressonen fortament.

Els primers relats són com un blues de Chicago. Sents la música ben estructurada, constant, comprensible, però a la vegada desborda d'emoció, una finestra a un caos interior que és llum i foscor a la vegada. Analític i emocional, com el títol de la tesi de Victor Lazarus a la nouvelle final que dona títol al recull: ardor i ironia. És un llibre que blasma i s'enorgulleix a parts iguals de la cultura jueva de la qual forma part; també de la família, de la classe treballadora encarada als barris pobres i negres de Chicago, de la maternitat, la solitud, etc. Un llibre complex que sembla senzill.

És una lectura recomanadíssima. Molt original estilísticament, amb canvis de punts de vista entrecreuats, combinant descripcions i diàlegs amb reflexions personals. Fantàstic. D'aquells llibres que s'aprèn llegint-los. I a part d'això, la temàtica, el concepte de colonialisme, de colònia i la decadència d'una cultura a través de la seva llengua i de la seva gent. Molt bona la balança entre l'anglès colonialista pragmàtic i el francès, anticolonialista aparent i com fan del poble el seu camp de batalla per les guerres d'ego.

I el rerefons dels Troubles.

He quedat ben tocat.

Finalitzada la saga de Blackwater. Una bona lectura estiuenca. A mig camí entre el fulletó i la novel·la de terror. Aquest llibre, finalment, tanca moltes de les incògnites i deixa un regust dolç a la història.