Del mar, en realitat, en sabem ben poca cosa. En la seva immensitat hi caben …
Una lectura força lleugera, ràpida i ben travada. Aquí explica una mica la seva pròpia vida, barrejada amb les històries de mariners i aventurers de mar tot lligant-ho a través del descobriment dels calamars gegants. També hi afegim una apologia de narrar històries, de fer cas a la gent que viu una vida teŀlúrica i un polsim d'advertiment sobre el canvi climàtic.
M'ha servit sobretot per tornar a connectar amb històries ben narrades que sense necessitat de voler ser res de l'altre món acaben essent més del que buscaves.
Worn out after decades of packing steel and raising hell, Viv the orc barbarian cashes …
Té tota la fluffiness i cosiness que promet. Lectura ràpida i agradable per distreure i relaxar, però sense pòsit. Es nota l'esforç de l'autor per afegir detalls propis a l'ambientació fantàstica estàndard, però no m'ha tocat les meves tecles preferides. Trobat d'oferta no me'n penedeixo, però no hauria pagat el preu sencer.
@annallis sí? a mi em va agradar. És una mica estripat, però interessant pensar que abans de la segona guerra mundial ja hi havia gent que veia cap on anaven els nazis.
Després de llegir Solo de Viola tenia clar que quan La segona perifèria tragués el següent llibre d'Antoine Volodine faria peregrinació fins a on fos per aconseguir-lo. En Miquel Adam, quan li vaig dir, em va respondre: «alerta, Solo de Viola és l'entrada al postexotisme. Això és postexotisme pur, en vena». I sí, tenia raó. Allò encara és reconeixible, això és una brutalitat.
A mi m'ha recordat vagament a Ariadna al laberint grotesc: el reguitzell de narracions curtes que entrelliguen personatges en un món simbòlic que tu, com a lector, tens la temptació d'interpretar, d'anar rascant... Aquí, però, el poble no és una bella Sinera d'infantesa, sinó un món post-post-apocalíptic amb velles immortals enfrontades al capitalisme, herois que són ninos de drap i un món enfonsat a la misèria i destrucció on tothom fa la viu-viu. No acabes d'entreveure quina de totes les possibles capes és la real en aquest …
Després de llegir Solo de Viola tenia clar que quan La segona perifèria tragués el següent llibre d'Antoine Volodine faria peregrinació fins a on fos per aconseguir-lo. En Miquel Adam, quan li vaig dir, em va respondre: «alerta, Solo de Viola és l'entrada al postexotisme. Això és postexotisme pur, en vena». I sí, tenia raó. Allò encara és reconeixible, això és una brutalitat.
A mi m'ha recordat vagament a Ariadna al laberint grotesc: el reguitzell de narracions curtes que entrelliguen personatges en un món simbòlic que tu, com a lector, tens la temptació d'interpretar, d'anar rascant... Aquí, però, el poble no és una bella Sinera d'infantesa, sinó un món post-post-apocalíptic amb velles immortals enfrontades al capitalisme, herois que són ninos de drap i un món enfonsat a la misèria i destrucció on tothom fa la viu-viu. No acabes d'entreveure quina de totes les possibles capes és la real en aquest món: un somni? un viatger? un llibre?
M'encanta, sobretot la manera com té de passar de la tercera persona a la primera: comença en primera persona, sense dir qui és, i de cop a mitja narració diu: «i quan parlo de jo, em refereixo, sobretot a NOM i COGNOM» i passa a alternar primera i tercera o torna a la primera o directament a la tercera amb els NOM I COGNOM. Què és aquest sobretot?!
Infernal, brutal i brillant.
Al final jo en trec les meves conclusions de com estructurar la noveŀla i la història. Com suggereix l'autor del pròleg, possiblement hi ha una lectura alternativa, canviant l'ordre dels capítols. No ho he provat, però no m'estranyaria.
Poden un grapat de personatges que viuen separats per cinc segles estar lligats per una …
M'ha encantat El mar de la tranquil·litat, ben plantejada l'estructura i ben executada. No s'assembla gaire, però m'ha fet pensar en Així es perd la guerra del temps i Farishta d'en Marc Pastor, pel punt àlgid final.
No recordava gran cosa d'Ariadna al laberint grotesc. Que eren contes curts, entrelligats entre ells i que l'Espriu no ens ensenyava històries diferents de les del Gran Poeta Nacional Català de l'època convergent que tenia al cap. Però en començar-los ja he tingut la imatge d'una excursió de muntanya, aquelles que vas fent de tant en tant, sempre la mateixa, sempre diferents. Ariadna al laberint grotesc és un laberint, on en cada conte hi ha un tros d'ell mateix i alguna cosa que el connecta amb els altres que compon un camí intricat i mig ocult, és a dir, laberíntic. El grotesc no cal ni que l'esmenti, hi ha en molts d'aquests contes històries bèsties, brutals, ferotges amb un puntet irònic que ho converteix en grotesc.
Pensava que aprendria a cuinar però m'emporto alguna cosa més valuosa
5 stars
No sospitava que aquesta lectura em faria connectar amb la meva mare i la meva àvia i prendre consciència de com de fundamental és la cuina com a element integrador familiar. La Maria Nicolau o borda mesclant la tradició amb el raonament científic per mostrar elements claus de la cuina catalana.
En una discussió amb valencians sobre l'edició al principat i els accents algú va recordar que Michelíada utilitzava diferents dialectes per fer parlar als protagonistes. A mig estiu, llegint en Ramon Mas i l'Inventari d'Afinitats, va reaparèixer la noveŀla com una de les més interessants que ha llegit. Confio en aquestes coses, així que el meu ull va dir que tocava rellegir Michelíada.
Al seu moment m'havia agradat moderadament. Al principi era interessant això dels múltiples dialectes, però potser se'm va fer llarga. Res d'això ha passat amb aquesta relectura. Vuit anys després i havent llegit la Ilíada l'he gaudit molt més.
Potser no cal haver-se llegit la Ilíada, però sí ser conscient com és el poema: El poema parla de l'Ira d'Aquiles i la guerra, i aquesta història, amb tots els paraŀlelismes de la Ilíada, parla de la colera d'en Michelin i la guerra al segle XXII. Un cop …
En una discussió amb valencians sobre l'edició al principat i els accents algú va recordar que Michelíada utilitzava diferents dialectes per fer parlar als protagonistes. A mig estiu, llegint en Ramon Mas i l'Inventari d'Afinitats, va reaparèixer la noveŀla com una de les més interessants que ha llegit. Confio en aquestes coses, així que el meu ull va dir que tocava rellegir Michelíada.
Al seu moment m'havia agradat moderadament. Al principi era interessant això dels múltiples dialectes, però potser se'm va fer llarga. Res d'això ha passat amb aquesta relectura. Vuit anys després i havent llegit la Ilíada l'he gaudit molt més.
Potser no cal haver-se llegit la Ilíada, però sí ser conscient com és el poema: El poema parla de l'Ira d'Aquiles i la guerra, i aquesta història, amb tots els paraŀlelismes de la Ilíada, parla de la colera d'en Michelin i la guerra al segle XXII. Un cop tens aquestes premisses, a gaudir: llenguatge, estructura i ciència ficció a l'estil Starship Troppers.
No és una lectura per tots els públics, però és una noveŀla de culte.
