User Profile

Aquesta petita novel·la negra escrita a quatre mans entre l' Andrea Camilleri i en Carlo Lucarelli és tota una mostra d’enginy per part de dos grans autors del gènere. A través de l’intercanvi de missatges oficials i oficiosos entre els dos protagonistes, en Salvo Montalbano i la inspectora Grazia Negro, es va desenvolupant la investigació del cas que, com en els millors treballs del gènere negre, està totalment prohibida per llurs superiors.

Al principi de la novel·la, a través dels primers missatges, fa l’efecte que no s’entenen ni els protagonistes ni els autors, però ben aviat l’acció s’encarrila i discorre sense més entrebancs fins a la resolució del cas. Segons sembla, els autors treballaven cadascú per la seva banda i quan rebien el treball de l’altre, havien de continuar el relat de forma que lligués; potser d’aquí ve la confusió inicial.

És un divertiment que es llegeix molt fàcilment i amb ganes, però que tampoc no aporta res que abans no haguessin demostrat els dos autors.

La Keiko Fukura és una noia que fa quinze anys que treballa en una botiga oberta 24 fent mitja jornada. Aquest tipus de feina al Japó és considerat una sortida laboral per a estudiants i per mestresses de casa amb altres coses més importants a fer a la vida. Però a la Keiko li agrada, per a ella la vida és la botiga i gaudeix, i molt, de la seva feina.

De sempre ha estat una noia un xic estranya, que no segueix les convencions socials que hauria de seguir una dona. Però a ella li és igual, fins i tot quan intenta fer veure que viu amb en Shiraha, un paio esquenadret que s’aprofita d’ella. Ho fa per semblar “normal”: tinc promès i visc amb ell, com la resta de dones de la meva edat. Però les relacions personals i socials no són fàcils i quan es torcen, ella sap el que vol fer i què ha de fer.

Un llibre senzill, que es llegeix d’una asseguda, però on es retraten molt bé els personatges, especialment la protagonista. Interessant, a més, per conèixer la complexa societat japonesa.

Després del Canvi i la conseqüent pujada del nivell del mar el Regne Unit erigeix un Mur que el protegeix de l’entrada dels Altres i l’aïlla de la resta del món. Aquest Mur és vigilat dia i nit pels Defensors, un cos de soldats de lleva que s’han de passar dos anys vigilant que cap incursió tingui èxit. Si algú dels Altres aconsegueix entrar, desplaçarà al mar a igual nombre de Defensors. L’Altre que hagi entrat podrà triar entre l’eutanàsia, servir com a Assistent (esclau) o ser retornat al mar.

En aquestes circumstàncies la novel·la ens explica la història d’en Kavanagh, un noi com molts d’altres que és dut als rigors del Mur, amb guàrdies de dotze hores en què no es pot distreure ni un minut perquè el perill és real i imminent i tant et ve dels Altres, que volen saltar el Mur, com dels comandaments que té al darrere i que no el deixen de petja. Aquí fa amistat amb els altres soldats de la Companyia, especialment amb una noia, l’Hifa, que a poc a poc es va transformant en estimació i amb qui comparteix somnis pel futur.

Les aventures estan garantides i els nois les passen de tots colors. Hi queden molt ben reflectits els sentiments de companyonia que es creen en aquestes circumstàncies així com l’aflorament del més profund instint de supervivència. En molts moments m’ha fet pensar en aquell temps llunyà en què vaig gaudir d’una tal beca del Ministerio de Defensa i he comprovat que comparteixo molts sentiments (especialment el menyspreu als militars) amb els protagonistes d’aquesta obra.

Una novel·la entretinguda, que es llegeix molt fàcilment i que fa pensar en com poden acabar les coses en el futur d’aquest planeta.