User Profile

Per a mi Philip K. Dick és un dels grans ideadors de la ciència-ficció, un home ple d’idees trencadores no tant en el sentit “tecnològic” com en la creació d’universos diferents del nostre i que et fan plantejar les coses d’una altra manera, com mirant-les de costat. Tanmateix, no puc dir el mateix d’ell com a narrador: el trobo pesat, no aconsegueix desenvolupar les idees, s’entrebanca, no avança. Però tot se li perdona per l’originalitat dels seus pressupostos que fan de la lectura dels seus llibres un autèntic plaer.

En aquesta novel·la ens planteja una ucronia en la qual el president americà Roosevelt és assassinat i els Estats Units i els aliats perden la guerra davant els nazis, que dominen els països occidentals, i el Japó que domina la part oriental. En aquesta situació política veiem com els nazis han continuat amb l’holocaust dels jueus i l’eliminació d’altres races (han devastat tota l’Àfrica) mentre que els japonesos són un xic més civilitzats amb els americans vençuts.

No hi ha un protagonista únic, ni una única trama, sinó que hi ha diferents històries personals que s’entrecreuen més o menys, però que en tot cas ens van explicant la situació. Així trobem en Robert Childan que ven antiguitats americanes als japonesos i és el prototip del bon vençut, en Frank Frink, un joier que sense renunciar als seus principis vol reeixir en el negoci de la joieria, la Juliana Frink (exesposa d’en Frank) que viu una vida independent i s’embolica amb un estrany personatge o el senyor Tagomi, un japonès obsedit en preveure el futur a través de l' Yijing , el mil·lenari llibre de les mutacions.

Els llibres són uns altres personatges de la novel·la. A banda de l’esmentat Yijing hi apareix La llagosta s'engreixa un llibre on l’autor –en Hawthorne Abdensen– explica una ucronia (sí, una ucronia dins la ucronia) en la qual els nazis i japonesos van perdre la guerra. Viu reclòs en una finca per protegir-se de les moltes amenaces que ha rebut a causa del llibre i és el personatge que dóna nom a la novel·la, és l’home del castell.

Molts dels relats d’en Philip K. Dick s’han dut a la pantalla. En alguns casos la pel·lícula supera al llibre (Blade runner, Total recall) i en d’altres el llibre és superior, com aquest cas perquè l’adaptació en forma de sèrie a Amazon desvirtua completament el llibre, és tova i pesada.

La meva àvia solia dir: malpensa i no l'erraràs. Així podríem definir la majoria dels contes de la Víctor Català. També serveix per veure que els problemes socials a cavall entre els segles XIX i XX continuen essent els mateixos: violència, misèria i estupidesa humana.

Denuncia, potser sense saber-ho, la violència contra les dones; la misèria humana que vivia el món rural al segle XIX i potser massa proper a la misèria humana que vivim al segle XXI. I la denúncia la fa amb una llengua propera al parlar coŀloquial de l'Empordà, amb el ritme d'algú que té un do per fer dringar les paraules com toca. És una escriptorassa, que el currículum de llengua catalana de l'institut manté en una posició moribunda com la creadora de soŀlitud, i que semblava que tindria un ressorgiment coincidint amb la publicació d'aquests volums. Però no, Víctor Català no acaba de casar amb el segle XXI. El motiu, per mi, és que tot i que les misèries del segle XIX i del segle XXI són semblants (pobresa, estupidesa i violència, sobretot vistes des d'ulls de dona), ni la mirada de la Víctor Català ni la seva catalanitat natural no ressones amb com encarem els problemes al segle XXI des de la lluita de classes i la reivindicació d'identitats. I és una pena, perquè diu moltes coses i les diu molt bé.

Inclou quatre contes de fantasmes i apareguts que en el seu moment, a principis del segle XIX, devien fer molta por, però que ara, amb el pas del temps i després d’haver llegit i vist tot el que hi ha sobre el tema, fan més aviat somriure.

Sembla que la intenció de l’editor era mostrar la qualitat literària de les autores, tan poc valorades en aquell temps. Se’n surt, la veritat és que els contes no tenen res a envejar a altres escrits per homes. Són àgils, ben estructurats i aconsegueixen crear el clima de suspens necessari.

Potser el que crida més l’atenció ara mateix, però, és el tractament que rebia la dona en aquells temps. Tot i ser relats on els protagonistes són de classe acomodada, el tracte envers les dones, pel sol fet de ser-ho, és força denigrant. Així, per exemple, en el primer relat (El rostre en el mirall) el marit de la protagonista va a veure son germà que acaba d’enviudar de la seva muller, que era germana de la protagonista. I a l’enterrament se n’hi va sol, deixa la dona —germana de la morta— a casa. PQC?

Un llibre testimonial sense massa interès tret de l’històric.