Reviews and Comments

Inclou quatre contes de fantasmes i apareguts que en el seu moment, a principis del segle XIX, devien fer molta por, però que ara, amb el pas del temps i després d’haver llegit i vist tot el que hi ha sobre el tema, fan més aviat somriure.

Sembla que la intenció de l’editor era mostrar la qualitat literària de les autores, tan poc valorades en aquell temps. Se’n surt, la veritat és que els contes no tenen res a envejar a altres escrits per homes. Són àgils, ben estructurats i aconsegueixen crear el clima de suspens necessari.

Potser el que crida més l’atenció ara mateix, però, és el tractament que rebia la dona en aquells temps. Tot i ser relats on els protagonistes són de classe acomodada, el tracte envers les dones, pel sol fet de ser-ho, és força denigrant. Així, per exemple, en el primer relat (El rostre en el mirall) el marit de la protagonista va a veure son germà que acaba d’enviudar de la seva muller, que era germana de la protagonista. I a l’enterrament se n’hi va sol, deixa la dona —germana de la morta— a casa. PQC?

Un llibre testimonial sense massa interès tret de l’històric.

Aquesta petita novel·la negra escrita a quatre mans entre l' Andrea Camilleri i en Carlo Lucarelli és tota una mostra d’enginy per part de dos grans autors del gènere. A través de l’intercanvi de missatges oficials i oficiosos entre els dos protagonistes, en Salvo Montalbano i la inspectora Grazia Negro, es va desenvolupant la investigació del cas que, com en els millors treballs del gènere negre, està totalment prohibida per llurs superiors.

Al principi de la novel·la, a través dels primers missatges, fa l’efecte que no s’entenen ni els protagonistes ni els autors, però ben aviat l’acció s’encarrila i discorre sense més entrebancs fins a la resolució del cas. Segons sembla, els autors treballaven cadascú per la seva banda i quan rebien el treball de l’altre, havien de continuar el relat de forma que lligués; potser d’aquí ve la confusió inicial.

És un divertiment que es llegeix molt fàcilment i amb ganes, però que tampoc no aporta res que abans no haguessin demostrat els dos autors.

En Benjamin Black (pseudònim de John Banville ) inaugura amb aquesta novel·la un fork de la sèrie del patòleg Quirke protagonitzada, ara sí, per un policia, l’inspector Strafford. Comença quan el criden perquè un capellà catòlic, hoste d’una casa bona i senyorial, però deixadota, apareix mort i emasculat a la biblioteca. Sembla que aquesta mort no importi massa als ocupants de la casa ni als habitants del poble veí i que els únics que hi tenen un xic d’interès són, per una banda, l’Strafford per aclarir el cas i, per l’altra, el bisbat d’Irlanda per tapar-lo.

L’acció es desenvolupa a un ritme molt calmat, lluny de les novel·les negres americanes que tenen un ritme trepidant, però va avançant xino-xano. A més, la trama té lloc enmig d’un hivern molt fred i d’una nevada que tot ho paralitza i dificulta. L’inspector primer interroga els habitants de la casa, un vell coronel heroi de guerra i ara retirat, els seus fills, la dona i els criats. També visita la germana del capellà mort, que li feia de majordoma, i els veïns del poble aplegats a la fonda on s’hostatja. Poca cosa en va traient, però. A més a més, el seu superior li ordena que s’entrevisti amb el bisbe de Dublín que, casualment, passa uns dies a la rodalia; així ho fa i té lloc una escena molt aclaridora del paper de l’església davant de qualsevol escàndol: tapar-ho, mirar cap a una altra banda i compte amb xerrar més del compte.

Els personatges queden molt ben dibuixats i el paisatge també, un es troba immers en aquest món tancat i resclosit que era la societat irlandesa dels anys 50 del segle passat (molt semblant a la nostra). Al final hi ha un salt enrere i un salt endavant en el temps que ens acaben d’aclarir el cas i que tanquen perfectament aquest cas tan ben explicat.

Ai, ai, ai, que m’estic convertint en seguidor d’en Black.

En Jo Nesbø ens presenta aquí una novel·la no policíaca, com ens té acostumats, sinó de terror al millor estil Stephen King. És una novel·la no massa llarga amb tres parts perfectament diferenciades i que semblen tres relats diferents. Tanmateix, una és continuació de l’altre de manera que la trama que s’inicia en la primera part es capgira en la segona i gira completament com un mitjó en la tercera.

Comença com una novel·la juvenil narrada en primera persona on es presenten els personatges principals de l’obra i s’estructura d’una forma tancada: el llibre es podria acabar aquí. Però no, en la segona part es canvia la perspectiva i el que ens havia semblat d’una manera ara ho és d’una altra. El que tenia un cert to irònic, ara és un drama. I la idea de tancament es repeteix: el llibre podria acabar després d’aquesta segona part. Però el millor és que continua i en la tercera ens torna a canviar el punt de vista des d’on havíem vist les dues parts anteriors i, ara sí, comença el terror de veritat i el relat negre.

Una obra on Jo Nesbø ens demostra un cop més el mestratge i l’habilitat que té d’imaginar històries i la traça en explicar-les. És d’aquells llibres que no et deixen anar, que et xuclen com l’auricular del telèfon públic xucla un dels personatges.

La Keiko Fukura és una noia que fa quinze anys que treballa en una botiga oberta 24 fent mitja jornada. Aquest tipus de feina al Japó és considerat una sortida laboral per a estudiants i per mestresses de casa amb altres coses més importants a fer a la vida. Però a la Keiko li agrada, per a ella la vida és la botiga i gaudeix, i molt, de la seva feina.

De sempre ha estat una noia un xic estranya, que no segueix les convencions socials que hauria de seguir una dona. Però a ella li és igual, fins i tot quan intenta fer veure que viu amb en Shiraha, un paio esquenadret que s’aprofita d’ella. Ho fa per semblar “normal”: tinc promès i visc amb ell, com la resta de dones de la meva edat. Però les relacions personals i socials no són fàcils i quan es torcen, ella sap el que vol fer i què ha de fer.

Un llibre senzill, que es llegeix d’una asseguda, però on es retraten molt bé els personatges, especialment la protagonista. Interessant, a més, per conèixer la complexa societat japonesa.

Després del Canvi i la conseqüent pujada del nivell del mar el Regne Unit erigeix un Mur que el protegeix de l’entrada dels Altres i l’aïlla de la resta del món. Aquest Mur és vigilat dia i nit pels Defensors, un cos de soldats de lleva que s’han de passar dos anys vigilant que cap incursió tingui èxit. Si algú dels Altres aconsegueix entrar, desplaçarà al mar a igual nombre de Defensors. L’Altre que hagi entrat podrà triar entre l’eutanàsia, servir com a Assistent (esclau) o ser retornat al mar.

En aquestes circumstàncies la novel·la ens explica la història d’en Kavanagh, un noi com molts d’altres que és dut als rigors del Mur, amb guàrdies de dotze hores en què no es pot distreure ni un minut perquè el perill és real i imminent i tant et ve dels Altres, que volen saltar el Mur, com dels comandaments que té al darrere i que no el deixen de petja. Aquí fa amistat amb els altres soldats de la Companyia, especialment amb una noia, l’Hifa, que a poc a poc es va transformant en estimació i amb qui comparteix somnis pel futur.

Les aventures estan garantides i els nois les passen de tots colors. Hi queden molt ben reflectits els sentiments de companyonia que es creen en aquestes circumstàncies així com l’aflorament del més profund instint de supervivència. En molts moments m’ha fet pensar en aquell temps llunyà en què vaig gaudir d’una tal beca del Ministerio de Defensa i he comprovat que comparteixo molts sentiments (especialment el menyspreu als militars) amb els protagonistes d’aquesta obra.

Una novel·la entretinguda, que es llegeix molt fàcilment i que fa pensar en com poden acabar les coses en el futur d’aquest planeta.

Aquesta primera novel·la de la Núria Bendicho és realment impactant. Tracta d’una família que viu en una masia aïllada físicament i psicològicament de la resta del món. La feina d’escarràs, la misèria física i moral i un punt de bogeria que s’arrossega pels gens dels personatges, són el seu món quotidià.

Cada capítol està narrat en primera persona per un dels protagonistes que, en conjunt, van explicant la seqüència de la història. La mort d’un tret d’en Joan, un dels germans sorters del casal, esdevé un misteri fins que finalment s’aclareix, però planeja sobre les vides dels diferents personatges al llarg de diverses generacions.

És un relat dur com el paisatge on es desenvolupa, amb unes vides sense més sentit que el de la supervivència i on els sentiments més bàsics i instintius apareixen en un no res a flor de pell. Hi ha, a més, un sentit del fatalisme, de la predeterminació, que amara totes les decisions que prenen els personatges que fan d’aquesta narració un text sense esperança de redempció.

Tot i la duresa de l’argument el llibre es llegeix molt bé, és molt amè i té un llenguatge ric i descriptiu.

Diu la Wikipèdia en anglès que aquesta obra és una paròdia còmica de novel·les policials americanes. Però o bé jo he llegit un altre llibre o el meu sentit de l’humor no és el mateix que el del redactor de l’article. Ben al contrari, jo he llegit una novel·la negra amb tots els ingredients habituals: una policia exalcohòlica, poc atractiva i en molt baixa forma física i psíquica, una investigació sobre un suposat suïcidi, una víctima que no encaixa, uns sospitosos propers a la víctima, etc. En cap moment li he trobat ni la veta còmica ni la paròdia.

Potser sí que l’autor va triar aquest tipus de novel·la com a vehicle per explicar-nos la història que volia, no ho sé ni en conec més obres d’en Martin Amis . En tot cas es tracta d’un llibre que es deixa llegir molt bé i que ens porta des d’un principi típicament policíac a un final on les idees se superposen a la resta de la trama. Els personatges, especialment la protagonista, estan ben dibuixats i l’ambient —l’entorn universitari d’una tranquil·la ciutat nord-americana— queda ben reflectit i serveix de contrapunt a la sordidesa de la història.

PS: sembla que hi ha una traducció catalana, però no l’he trobada enlloc. Potser s’hauria de reeditar.

A diferència del que deia en la recensió de No está solo aquesta continuació sí que m’ha decebut un xic. No és que costi de llegir ni que el ritme no sigui trepidant, no. És que potser esperava massa i l’autor sembla que tiri de veta de l’èxit i de la novetat del primer llibre. Hi he trobat a faltar elements nous perquè sembla que simplement s’ha dedicat a continuar la història ja coneguda.

En aquest segon llibre hi tornen a aparèixer la inspectora Colomba i en Dante i es repeteixen escenes ja vistes amb els personatges que sembla que no hagin après res ni els hagi passat res de nou. L’únic tret diferencial és, potser, una certa tensió sexual d’en Dante envers la Colomba i l’enamorament d’aquesta d’en Leo, un personatge secundari, però que li fa força peça.

El final sembla una mica atropellat, sense massa sentit, amb presses i amb ganes d’acabar el text. Hi ha hagut un gir de guió, però que l’autor no aprofita com podria i es perd com llàgrimes a la puja. En fi, una llàstima perquè en Dazieri hi té traça en això d’enganxar al lector. No sé si m’animaré a seguir llegint coses d’ell, potser a l’estiu, amb la calor.

La Takako és una jove enamorada d’un company de treball que és un penques i que, quan s’adona, el deixa i deixa també la feina on treballaven els dos. Es troba sense res fins que la truca el seu oncle Saturo i li ofereix la possibilitat de viure i treballar a la vella llibreria familiar de llibres segona mà. No li queda altre remei que traslladar-s’hi i viure-hi al pis de sobre, envoltada de vells i poderosos llibres.

"Aquell lloc em va donar l’oportunitat de començar a viure la meva pròpia vida. Estic segura que, si no hi hagués passat aquella temporada, després la meva vida hauria estat més grisa, monòtona i solitària".

Al principi no l’atreuen gens els llibres, però a poc a poc es converteix en una devoradora i n’acaba discutint amb el tiet Saturo. Aquest és un home tranquil que viu sol perquè la dona el va abandonar fa uns anys, però ell s’ho ha pres amb calma i viu una vida monòtona, però intensa, envoltat de llibres i dedicat plenament a la llibreria.

En la segona part del llibre apareix la tieta Momoko, la dona desapareguda d’en Saturo. És una dona forta, independent i que acompanya la Takako en el seu creixement personal cap a la plenitud adulta. Amb ella descobrirem un parell de grans històries d’amor d’aquelles que fan encongir el cor.

És un llibret curtet, que es llegeix de pressa, sense aturador perquè està explicat d’una manera planera alhora que tracta en profunditat els grans problemes de la vida. Força interessant.

Sembla que el gènere del western ha perdut actualitat i ja no se’n fan tants, però en realitat com que és un espai i un temps tan durs i salvatges l’ésser humà hi mostra alhora la millor i la pitjor cara. Això és el que transmet aquesta novel·la de l' Hernan Diaz , un jove escriptor contemporani que, espero, segueixi amb la seva labor perquè el resultat val molt la pena.

Ens explica la història d’en Håkan, un jove suec que en companyia de son germà gran Linus són enviats per son pare a Nova York perquè s’hi facin una nova vida. Al port de Portsmouth, però, es perden i en Håkan sense saber ni un borrall d’anglès, s’embarca en un vaixell que va a Amèrica, sí, però a San Francisco, a l’altra banda del continent. Un cop hi arriba la seva dèria serà sempre anar cap a l’est, cap a Nova York per mirar de trobar son germà.

En aquest camí que s’anuncia llarg acompanya a diferents personatges a quin més miserable i egoista, com ara el buscador d’or que el té quasi esclavitzat o la dona que el segresta i el té presoner pel seu gaudi sexual. Quan en fuig s’interna al desert de sal on troba a un científic esbojarrat, però bona persona, que li ensenya els rudiments de la medecina i les seves teories sobre l’origen de les espècies i a qui en Håkan té gran respecte i devoció.

Es troben una partida d’indis delmats per homes blancs als quals ajuden a curar-se i a refer la seva vida. Un en particular, un vell de cabells blancs i curts, és el xaman del grup i li ensenya al Håkan diferents remeis ancestrals que funcionen prou bé. Com que vol seguir cap a l’est, li expliquen que el camí més senzill és trobar el de les caravanes d’emigrants que va cap a l’oest i que el segueixi en sentit contrari. Així ho fa, però quan se’ls troba es veu embolicat en la defensa de la caravana —i de la Helen, una noia que li feia peça— davant de l’atac d’uns bandolers que violen i maten els caravanistes. Finalment, en Håkan boig de ràbia mata tots els bandolers en veure com li prenen la Helen.

Quan s’adona del que ha fet, abandona la caravana i passa tot un hivern vagarejant per l’estepa caçant i fugint. Quan a la primavera vol reprendre el camí cap a l’est, entra en un poble on és reconegut (és un home ros molt alt) i capturat pel xèrif i els seus ajudants. L’acusen d’haver causat la matança dels caravanistes i dels honrats bandolers. Així que l’escarneixen, el torturen i se l’emporten cap a Illinois per ser jutjat. Tanmateix, el xèrif comença a fer un negoci brut amb els diners que recull pel camí i, finalment, un dels ajudants, l’Asa, l’allibera i l’acompanya en el seu viatge, ara però cap a l’oest per agafar un vaixell i tornar a Nova York per mar. El camí és difícil, però l’Asa es mostra molt amable amb en Håkan i en la seva fugida es refugien en una zona de canyons on passen una llarga temporada. I segueixen moltes més aventures que no explicaré per no trencar la màgia del final.

Resumint, un western on surten tots els personatges típics: el xèrif, els caravanistes, els bandits, els indis, els cercadors d’or i el noi n’és sempre el foraster. Una novel·la que no és de fàcil lectura per la profunditat amb què l’autor analitza els personatges i, sobretot, al protagonista, però que no es fa pesada en cap moment.

Podria ser un drama, però el tractament que li dóna l’autora a la història que explica en aquest llibre el fa de lectura fàcil alhora que profunda. Aquesta va ser la primera obra publicada per l’autora a 23 anys Carson McCullers i en resultà una gran obra plena de profunditat, que tracta la vida en una petita ciutat del sud dels Estats Units a través del que els passa a uns pocs estadants.

Hi ha un personatge central, en John Singer, que no és ben bé el protagonista, ja que tots els personatges ho són en la seva mesura, sinó que és el pal de paller al voltant del qual orbiten els altres. En Singer és sordmut, encara que pot llegir els llavis i respondre per escrit. Té un amic sordmut com ell amb qui passa llargues estones, però una malaltia fa que l’hagin d’internar en un sanatori i deixa sol en Singer que aleshores es muda a la ciutat.

Aquí entra en relació amb els altres personatges tan solitaris com ell. Un és en Biff Brannon, l’amo del cafè on fa els àpats en Singer, que treballa totes les hores del dia i la nit, només cap al final es planteja per què tantes hores de feina si això el priva de fer altres coses. Un altre és en Jake Blount, un home alcoholitzat amb idees socialistes mal païdes i pitjor explicades que té un caràcter exaltat. Hi ha també la Mick, una noieta adolescent a punt d’entrar en l’edat adulta plena d’il·lusions i plans per a la vida que la pobresa de la família fa perillar. I finalment hi ha el doctor Copeland, un metge negre que atén els negres de la ciutat i que els blancs menyspreen i maltracten; és un home amb grans ideals, però la situació en què viu la seva comunitat el frustra i desencisa.

Aquests personatges tan diferents troben en Singer algú que els escolta (és molt educat) i els respon tot donant-los matèria per a la reflexió sobre les seves pròpies vides. Tots són personatges solitaris que cerquen desesperadament sortir de la solitud, però que els costa, i van fent provatures moltes vegades infructuoses.

Aquest és un llibre d’aquells que si comences no el pots deixar fins a acabar-lo. Una gran novel·la de la Maria Climent a qui coneixia només per la seva participació en el pòdcast de llengua Tenim paraula . És protagonitzada per tres dones: l’Espe —la mare vídua que, un pic les filles grans s’independitzen, va marxar a la Toscana— la Remei, la filla gran, i la petita, la Margarita.

La narració va canviant de veu, però sense alterar la seqüència de la narració. En cada moment és una de les tres veus qui explica el que els està passant a les tres, que no és poc. La Remei, amb una bona feina, un marit i un fill que l’estimen, es troba amb una sorpresa i no sap per on tirar. Per això decideix recollir sa germana petita, que viu una vida que no li fa gens el pes, i se’n van a veure sa mare a Itàlia per parlar i reflexionar.

La mare, que tot i estimar-se-les força, no ha estat per elles en els darrers quinze anys les rep amb una certa fredor tot i saber el punt on es troba la Remei. Finalment, es veu obligada a explicar el seu secret a les filles que es queden ben parades. Aquesta revelació fa prendre més de pressa un determini a les dues filles, cadascuna amb l’objectiu de ser felices i deixar de banda convencionalismes.

El que podria semblar el final de la trama (què més pot passar, si ja som a mig llibre?) no és més que un punt de partida per la segona part on es desenvolupen en paral·lel el resultat de les decisions de les germanes, amb punts de contacte inclosos. Al final es va resolent la trama, tot i que el final no deixa de sorprendre.

Malgrat la seriositat de la història, l’autora ens l’explica amb una mirada entre un xic desimbolta, irònica i seriosa.

Molt interessant la novel·la i un gran descobriment el d’aquesta autora. Val la pena llegir-la i gaudir-la.

En aquest primer llibre de la sèrie Quirke, en Benjamin Black —àlies d’en John Banville — ens introdueix en el fosc món de la Irlanda dels anys 50; un món molt estratificat socialment i on la classe alta manté una endogàmia a base d’estretes relacions entre polítics, burgesos i capellans.

El protagonista, en Quirke (em sembla que enlloc en surt el nom), és un patòleg vidu que passa els matins a la feina i la resta del dia a la taverna. Son cunyat, en Mal Griffin, també és metge i la seva dona —la Sarah— és la germana de l’esposa morta d’en Quirke. Un bon dia en Quirke s’adona que en Mal està potinejant un certificat de defunció d’una noia, la Christine Fall del títol, on amaga que va morir de part. Això desperta les suspicàcies d’en Quirke que intenta esbrinar què li va passar a la Christine i al seu nadó.

Sembla, però, que les investigacions d’en Quirke no acaben d’agradar a segons qui perquè apareix assassinada la dona que aixoplugava a casa seva la Christine i sap massa coses. Fins i tot a en Quirke li toca el rebre perquè un parell de pinxos l’apallissen i el deixen ben coix.

Aquesta trama policíaca s’imbrica amb una altra on van apareixent els familiars i amics d’en Quirke, els que li volen bé, com sa cunyada Sarah, la seva neboda Phoebe (una noia que vol abandonar el tedi de la joventut i no sap cap on tirar) o el pare d’en Mal el jutge Griffin, tota una institució a Dublín.

Més endavant, i tibant del fil, en Quirke esbrina que hi ha una xarxa organitzada per l’església que permet que molts nadons abandonats al naixement a Irlanda siguin enviats a Boston per ser donats en adopció. Aprofitant que la Phoebe vol passar una temporada amb Josh Crawford, son avi americà i exsogre d’en Quirke, i a instàncies de la Sarah, l’acompanya cap a Boston. A la mansió d’en Crawford veu que aquest ha de tenir relació amb el cas que està investigant i segueix preguntant i fent-se incòmode. Aquí hi passen moltes coses que no revelaré per no rebentar el final, però de nou l’autor ens retrata la societat irlandesa instal·lada a Boston, a l’altra banda de l’Atlàntic, però no alliberada dels vells costums.

Una novel·la força interessant amb pàgines on sembla que no passi res i pàgines on passa de tot. Tanmateix, aquest fet no endarrereix la lectura sinó que empeny a arribar fins al final.

En Carles Bellver ens explica en aquest llibret totes les històries que caben en una llarga nit d’insomni del protagonista. Com en les Mil i una nits on la princesa Xahrazad explicava un conte cada nit, en aquesta nit que fa mil dos n’hi trobem un munt. Històries, contes o faules que venen al cap i que tenen un fil conductor molt tènue, però existent. Els contes són curts i es podrien llegir independentment l’un de l’altre, però val la pena llegir-los seguits i des de la primera pàgina, la del Pròleg, capítol que no sempre es llegeix, però que aquí és un conte més.

Els contes del llibre són més curts, un parell de pàgines com a molt, i tenen diferents estils. N’hi ha de surrealistes (com Diabolus ursinus), altres amb un punt sorneguer o amb un xic d’ironia. A vegades, per l’estil àgil i per com s’explica el fet, em recordaven els contes d’en Pere Calders. El llenguatge és ric, però sense enfarfegar, variat en la mida justa.

L’obra es llegeix d’una tirada, sense entrebancs, perquè manté en tot moment aquell fil argumental que he citat abans i que engresca a continuar la lectura fins al final. Un bon principi per entrar en la variada obra d’en Carles Bellver i buscar-ne noves lectures.