Reviews and Comments

Aquesta fou la primera novel·la que escrigué na Maria Iordanidu a 65 anys per satisfer les ànsies dels seus amics per saber-ne més de la seva història familiar. I se’n sortí tan bé que després en va fer quatre llibres més.

En aquest explica la història de la seva àvia, la Loxandra, una habitant de la Constantinoble grega a cavall de mitjan segle XIX i principis del XX. Es tracta d’una dona que es casa gran, ja amb 30 anys, després d’haver cuidat dels germans petits i del pare. Ho fa amb un vidu que té quatre fills, 3 nois i una noia, la petita, que encara no ha après a parlar. És un casament consensuat i ella ja d’un bon principi s’estima els fillastres que, tret d’alguna entrebancada inicial, l’estimen com a mare. Més endavant té els seus propis dos fills, un noi i una noia, i la major part de la novel·la ens explica les relacions amb ells, com creixen i es busquen el propi destí i amb la família estesa (cosins i altres parents).

Si primer s’ocupa dels fills petits, més endavant s’ocupa dels fills ja grans i, finalment, de la seva néta Ana (se suposa que és l’autora). Com l’àvia Loxandra posa seny en les decisions precipitades de la filla petita i així fa feliç la néta. Aquest és el leitmotiv de l’existència de Loxandra: fer feliç els altres. Tot i això, ella no es descuida i també gaudeix per poc que pot dels petits plaers de la vida.

Un llibre on es repassa la vida i el pensament d’una dona normal i corrent, dels seus sentiments envers la família, de les creences religioses, de la seva ignorància en termes de política (tot i que no insensible al que passa a la gent d’altres comunitats del seu veïnatge) i de com encarar la vida amb optimisme.

Un llibre amable que, tot i l’humor que desprèn, no deixa de tocar temes delicats que ens fan rumiar sobre el pas de les persones per aquest món.

Fa temps que ja n’havia sentit a parlar d’aquesta novel·la i era una de les que tenia al cap llegir un dia o altre, i ara ha arribat el moment de fer-ho. Tanmateix, el resultat ha estat decebedor, potser perquè hi ha textos que no envelleixen bé amb el pas del temps, potser perquè d’un bon principi —quan es va publicar el 1978— ja es tractava d’una obra menor sobrevalorada.

Parteix d’una idea simètrica i original: l’ajuntament d’un poble vol tirar a terra la casa del protagonista perquè pel solar hi ha de passar una nova carretera. Alhora, el planeta Terra és destruït per l’autoritat galàctica perquè per la seva òrbita hi ha de passar una autopista galàctica. A partir d’aquí comencen a sortir personatges que semblen xitxarel·los anglesos esnobs sortits d’alguna universitat privada amb problemes més aviat intranscendents.

La novel·la avança a empentes i rodolons, sense un sentit clar, presentant situacions pretesament còmiques i absurdes que volen fer una certa crítica de la societat tecnològica, però que per a mi no reïxen. Potser el tret més interessant és el del robot deprimit que és l’únic que dóna una mica de joc.

El vaig acabar per militància, no pas perquè el trobés interessant i he de dir que el final no decep vist el desenvolupament de l’acció. Sembla que l’autor va escriure’n una corrua de continuacions, però a mi no m’hi trobareu pas llegint-ne cap.

Primera novel·la en solitari d’en Hans Rosenfeldt, guionista i coautor de diferents novel·les d’acció sueques i, cal dir-ho, se n’ha sortit amb nota. Una novel·la que t’atrapa des de la primera pàgina i que no et deixa anar fins a la darrera.

Explica la investigació per part de la policia d' Haparanda, Suècia d’un estrany fet: troben morts uns llops enverinats a l’estómac dels quals hi ha restes humanes. Van tibant del fil i troben el primer cadàver, el mossegat; es tracta d’un traficant rus de drogues que havia tingut un encontre previ a trets amb traficants finesos del qual en resulta l’únic supervivent. Tanmateix, la mala sort vol que en fugir vagi a xocar contra un cotxe desconegut i resulti mort.

Els ocupants de l’altre cotxe, quan veuen el desastre, miren de fer desaparèixer el seu rastre i, oh sorpresa, es troben amb una bossa de viatge plena d’amfetamines i dues de diners. El pensament racional els recomana deixar reposar el cas dos o tres anys, però les circumstàncies de la vida els porten a trencar aquest bon propòsit.

La policia no bada i mira de recollir el màxim d’informació possible i aclarir el cas. La Hannah, una policia madura es debat entre l’amor pel seu home, que no li presta prou atenció, i un policia més jove que n’està força d’ella. Hi ha més personatges ben dibuixats, com ara el mecànic Dennis (conegut com a UV) un ex-pres amb una filla malalta que exigeix moltes cures i que està minant el seu matrimoni i la seva economia. Però qui queda més ben retratada és la Katja, una mercenària russa que envia el propietari de les drogues i els diners per recuperar-los i a qui no li tremola la mà si cal executar qualsevol crim.

Un thriller nòrdic del més pur estil que manté l’interès i l’acció durant tot el relat i que segur que agradarà als amants de la novel·la negra com jo.

Segon llibre d’en Sandrone Dazieri que he llegit enguany i, com el primer, no m’ha decebut. Lectura ininterrompuda d’una trama trepidant molt ben explicada i lligada que fa impossible abandonar la novel·la.

Aquest és el primer llibre d’una sèrie de tres protagonitzat per una parella ben curiosa: La Colomba, policia atlètica i de fort caràcter, i en Dante, un assessor escanyolit carregat de problemes mentals però d’una clarividència espectacular. El cas a què s’enfronten tracta del segrest d’un nen autista de vuit anys a qui han decapitat la mare. En Dante recorda el seu passat molt similar perquè ell també va ser víctima d’un llarg segrest en mans del Pare un home al qual amb prou feines va poder veure la cara, però els mètodes del qual li recorden el seu cas i l’actual.

El que semblaria una trama més o menys senzilla es va complicant a mesura que ells dos van avançant en la resolució. Per facilitar-la, s’han de barrejar amb gent dels baixos fons de la ciutat, amb policies més o menys corruptes i més o menys amics i amb tota mena de personatges inquietants. En acabat el cas fa un tomb impressionant i veiem que el segrest forma part d’una trama molt més complexa que finalment es pot resoldre a base de molts trets, persecucions, fugides i mastegots.

Resumint, un llibre que no crec que passi als annals de la literatura mundial, però que et fa passar molt bones estones, distreu i entreté força. Seguiré amb els altres dos de la sèrie.

En un poble mallorquí de ficció ha desaparegut la Clàudia, una jove estudiant que ha tornat de Barcelona per passar les vacances de Nadal. Tot sembla apuntar al xicot, però no hi ha cap prova. El seu professor de la universitat, en Ricard, encuriosit i un xic descentrat, demana a l’editor de la revista per la qual també col·labora que li deixi anar a veure què aclareix.

Aquest és el punt de partida d’aquesta novel·la que, a mesura que avança, ens va descobrint més i més detalls de la vida dels personatges. Primer en Ricard, el professor de la desapareguda, que ens revela la seva recent i traumàtica viudetat. També en Tobies, l’intel·lectual del poble que vol fer-li bandejar la hipòtesi del mite dels Braus, uns bous que apareixen a la rodalia del poble quan hi ha alguna desgràcia. En Xavier, un jove eixelebrat i antic xicot de la Clàudia, és ferm defensor de la teoria dels Bous. Tanmateix, en Ricard aconsegueix finalment aclarir el que realment va passar amb la Clàudia.

Una novel·la força entretinguda que ens retrata els personatges d’una Mallorca rural a l’hivern, sense turisme, i que continua el seu anar fent tot i els trasbalsos que de tant en tant pateix.

Aquesta és la història de la construcció a contrarellotge d’una casa de luxe en un lloc idíl·lic a càrrec de tres constructors a sou d’una excèntrica milionària. El relat es podria dividir en dues parts; en la primera es presenten els constructors i llurs vides tranquil·les, però pobres, fins que a finals d’estiu se’ls presenta l’oportunitat d’acabar un modern casalot enmig de les muntanyes que els ha de donar molts diners. Cadascun dels tres té la seva pròpia història i el seu objectiu a la vida, coincideixen doncs en la feina que han d’acabar, tant sí com no, el dia de Nadal. La propietària és una rica advocada de Califòrnia exigent i primmirada, però que l’únic que demana, li costi el que li costi, és tenir la casa llesta per les festes.

La segona part de la novel·la comença amb un gir de guió que la transforma d’un retrat de la societat americana actual en un thriller. Si fins aquí havia retratat la vida difícil i plena de contradiccions de les dues capes de la societat, els rics molt rics per una banda i els treballadors que no surten de pobres per l’altra, ara l’autor hi fa intervenir un crim que emmascara el relat social. Tot i això, no deixen d’aparèixer els problemes derivats de la manca de serveis públics, com ara una sanitat universal, o la gentrificació de determinats llocs que foragita la població autòctona a causa de l’elevadíssim preu dels habitatges.

Així que, en resum, es tracta d’una obra que val la pena llegir, tot i que per mi hi ha alguna mancança en la narració i una excessiva repetició del tema de la pressió del calendari que el lector ja ha entès des d’un bon principi i que l’autor ens podria estalviar.

Vuitè cas d’en David Gurney, l’antic detectiu de Nova York, ara retirat, que viu amb la dona en una granja solitària de les muntanyes del nord de l’estat i du una vida, potser, massa tranquil·la. Per això, quan li proposen que investigui un cas que ja està tancat i jutjat, no sap dir que no. Així comença una llarga investigació que du en solitari, però amb l’ajut d’antics coneguts dins el sistema: un altre policia retirat, la forense i d’altres. Davant seu, però, hi té l’ambiciosa fiscal del districte i tota la policia burocratitzada de l’estat amb el seu lema Feina fuig, mandra no em deixis.

A diferència d’altres casos, en aquest en Gurney acaba essent acusat d’assassinat de forma un xic gratuïta i perseguit per la justícia. Ell, però, tossut com una mula, segueix les seves investigacions que el duen per tot l’estat preguntant i lligant caps. Això fa, entre altres coses, que la relació amb la dona es ressenti de tanta tossuderia a continuar un cas cada cop més perillós, desatenent-la i que acabi marxant de casa. També fa que el seu millor amic pateixi un tiroteig i en resulti molt mal ferit.

En John Verdon sap com transformar un llibre gruixut en una novel·la apassionant que no pots deixar anar fins que arribes al desenllaç final que, com sempre, deixa camins oberts per a nous casos. Una lectura captivadora molt recomanable pels afeccionats al thriller actual i als casos complicats.

Una novel·la curta que repeteix un esquema bàsic en cada capítol, que no per previsible la fa menys interessant. Es tracta d’un petit restaurant de Kyoto sense cap mena d’identificació exterior on els Kamogawa —el pare i la filla— cuinen plats de la cuina tradicional japonesa. A més, porten una agència de “detectius” que esbrina les receptes de cuina que la clientela que els arriba els demana. Es tracta de plats que estan lligats a algun record de la seva vida: l’estofat de la mare, el sushi de verat que tastà un personatge públic de petit, els espaguetis que un altre menjà amb l’avi…

Cada capítol planteja un plat diferent i la plantilla és comuna a tots els casos: arriba un personatge a la taverna una mica per casualitat, Koishi la filla l’atén i li proposa el menú del dia que li és servit per son pare, en Nagare. Si el lector és afeccionat a la cuina japonesa pot arribar a xalar amb la varietat enorme de plats que preparen. Els menys entesos simplement gaudim veient quins poden ser aquests plats que tant afalaguen els paladars dels japonesos i que van molt més enllà de l’avorrit sushi de supermercat i dels bolets xiitake sense gust ni brut de la verduleria.

Es tracta, doncs, d’una novel·la amable, on es retraten uns personatges típics del Japó i on les coses van passant amb un ritme tranquil i allunyat de la pressa i la macdonalització en què pensem quan sentim el concepte Japó.

De lectura entretinguda, fa passar bones estones sense més complicacions.

Per a mi he estat un gran descobriment el d'en Sandrone Dazieri, un escriptor de thrillers italià que, amb gran habilitat, et porta exactament on vol: a gaudir i a patir alhora d'una novel·la d'acció imparable.

Es tracta d'una història sobre un assassí en sèrie que passa en dos moments distanciats trenta anys. En l'actualitat la investigació la duen a terme l'advocada Francesca, tieta d'una possible víctima, i en Gerry, un individu molt estrany amb uns poders fora del normal: una ment activa i ben moblada i unes mans que maten amb excessiva facilitat, però que tenen cura d'una colla de gossos ben galdosos.

La història del passat és protagonitzada per l'Itala, una policia corrupta en un món de policies encara més corruptes, però que encara conserva certs bons principis. També té una ment deductiva i una vida familiar i laboral que fa més aviat pena. Tanmateix, serveix de contrapunt al present i permet entendre tant el que va succeir en el passat com el que està passant en el present.

L'ambient és descrit en funció de les necessitats de l'acció i els personatges, que en són molts, estan ben dibuixats i caracteritzats. La lectura és addictiva i costa de deixar el llibre sense saber-ne el desenllaç. Feia temps que no gaudia tant d'una lectura d'aquest tipus.

Un bon descobriment que m'animarà a llegir altres novel·les de l'autor.

Aquesta és la darrera novel·la que va poder escriure en Kent Haruf abans de morir prematurament. Succeeix en l’univers de Holt, el poble fictici del mig-oest americà on transcorren les altres novel·les de l'autor .

Aquesta tracta d’una dona i un home, vidus ambdós, que a la vellesa cerquen companyia. L’Addie, la dona li proposa al Louis que dormin junts per fer-se companyia, res sexual, però. En les llargues i càlides nits de l’estiu de les grans planures s’expliquen les vides respectives i llurs relacions amb el cònjuge mort i amb els fills vius.

Precisament en Gene, el fill d’ella, apareix un bon dia amb en Jaimie, el net de cinc anys, que li deixa per tot l’estiu perquè s’ha separat de la dona, ha perdut el negoci i ha de refer la seva vida. Així, el que era una parella coneixent-se, ara es troba que ha de cuidar i protegir un nen petit.

No és fàcil ni la convivència ni el fet de viure amb normalitat una relació com la seva en una comunitat petita on tot són enraonies. Però en principi se’n surten prou bé, és més endavant que les coses es complicaran.

És una novel·la curta que es llegeix gairebé de la tirada tant per l’interès de la trama com per l’habilitat de l’autor per reflectir la grandesa d’aquestes petites vides quotidianes.

Aquesta és la història d’una llevadora islandesa explicada per la seva neboda-néta. Una història que inclou moltes petites històries i anècdotes totes elles relacionades amb naixements, amb donar a llum. La llum és un concepte que es veu explicat doblement, ja que no solament apareix en l’acció de donar a llum sinó que també va íntimament lligat a les hores de llum i de foscor característiques de latituds altes com la d’Islàndia, on transcorre l’acció.

No és una novel·la amb l’estructura clàssica plantejament, nus i desenllaç sinó que va fluint i explicant en paral·lel el pensament de la protagonista, també llevadora, en l’actualitat i els papers que va deixar escrits la seva tia-àvia. Per tant, hi ha continus salts del passat al present i viceversa, dues històries simultànies, però que comparteixen força trets en comú.

M’ha agradat pensar en com deu ser Islàndia a l’hivern, tan diferent de l’estiu no solament pel clima sinó sobretot per les poquíssimes hores de llum i en el fet que deu ser difícil acostumar-s’hi venint de la nostra latitud. L’autora ens explica amb un llenguatge precís i senzill des de les coses més banals fins a les més transcendentals i emotives.

En resum, una lectura molt recomanable a la que potser li sobren algunes desviacions filosòfiques que, pel meu gust, no acaben d’encaixar.

La novel·la transcorre en els pocs dies que van des que l’Adriana s’assabenta que el fill del seu segon marit, l’Albert, mor en un accident i el dia de l’enterrament. En aquests dies, i a través d’una sèrie de reflexions i de salts enrere, anem coneixent la història de l’Adriana en els seus matrimonis i aventures extramatrimonials.

Es tracta d’una dona que no sap massa bé què vol, bé, potser sí que ho sap. Vol estabilitat econòmica per sobre de tot per mantenir un elevat nivell de vida. A canvi, ha de renunciar als seus desitjos i als seus amors, mantenint únicament estable l’amor a la seva filla.

Coneixem la seva vida avorrida que omple amb alcohol i compres compulsives. Coneixem els seus homes, els que desitja únicament pel sexe i els que vol per l’estabilitat econòmica. També sabem com reparteix l’amor desigualment, en especial al xicot mort, que no estimava, però que formava part de la seva vida. I tot això enmig d’una societat tancada com és la gironina on tothom es coneix i es vigilen els uns als altres. En resum, una vida no massa desitjable per poc lliure.

L’autora, la Maria Mercè Roca ens retrata perfectament el personatge principal i els secundaris així com l’ambient ofegador on es mouen. L’acció transcorre àgilment en els pocs dies en què passa l’acció i no hi ha capítol ni secció baldera, arribant a crear un clima asfixiant que, finalment, embolcalla el lector.

Imaginem que parem a la vora d’una carretera on algú hi ha fet un pícnic, hi trobarem tota mena de deixalles i restes de l’àpat. Què en deuen pensar els éssers del bosc, com ara les formigues o les aranyes, dels envasos, burilles i plàstics escampats? El mateix ens passaria als humans si trobéssim les restes de la visita d’una civilització extraterrestre amb la qual no hem tingut cap mena de contacte. Veuríem un seguit d’andròmines i de coses sorprenents de les quals no en podem deduir l’ús ni la utilitat, però que ens cridarien, i força, l’atenció.

Aquest és el plantejament d’aquesta novel·la traduïda magníficament del rus per la Monika Zgustová . Tot i estar acordonada la zona de visita, hi ha molta demanada de les restes que uns homes ambiciosos —els stàlkers— entren a rampinyar i, encabat, malvendre per sobreviure tot exposant la vida i la salut en aquestes incursions. Un d’ells és el protagonista de la novel·la que, tot i prometre’s no tornar-ho a fer mai més, finalment és arrossegat a tornar a aquesta vida arriscada.

El llibre planteja tot una sèrie de situacions delicades que els stàlkers han de resoldre el millor possible i reflexa el joc entre la cobdícia dels uns i la necessitat de diners dels altres. Els diàlegs són molt cinematogràfics i les descripcions precises, un tipus de narració molt més americana que no pas russa. Els caràcters queden ben definits i la trama transcorre fluidament.

Un bon llibre per tornar a llegir ciència ficció de qualitat.

Estava acabant aquest llibre d’en Cormac McCarthy quan he sabut que acabava de morir, quina casualitat. És una llàstima que aquest autor que he descobert recentment fos tan gran i no hagi deixat una obra més abundosa perquè cosa que en llegeixo, cosa que m’agrada, i força. Ja em va passar amb La carretera i m’ha tornat a passar amb aquesta novel·la de frontera.

Explica el viatge de creixement personal d’en John Grady, un noi texà que, després de la mort del seu avi i la separació dels seus pares, es vol dedicar a la cria de cavalls, un tema que li agrada i del qual en sap un niu. Per això se’n va amb en Lacey, un seu amic, cap a Mèxic en un llarg i complex viatge iniciàtic on només du un cavall i una mica de roba. La intenció és treballar en algun ranxo de bestiar i estalviar alguns diners per poder tornar algun dia a Texas.

Hi ha diferents escenaris on tenen lloc els episodis que expliquen com un noi jove i il·lusionat va coneixent el món i la seva complexitat, per no dir maldat. Així hi ha el pas de la frontera on se’ls afegeix un altre noi, en Blevis, amb pretensions semblants a les seves, però amb qui no s’avenen massa. En acabat, el treball al ranxo on coneix l’amor en la figura de la filla de l’amo (mala peça al teler), el seu pas per la presó (un episodi dels més durs) i el posterior alliberament i retorn a fer les coses segons la seva voluntat.

El llenguatge és àgil, directe, sense massa ornaments. Si cal descriure el paisatge, però, el descriu magníficament. I si cal descriure els personatges, ho fa sense contemplacions i els dibuixa perfectament. És un estil per a mi molt “americà” on no deixa massa espai a la imaginació i sí a la descripció sense valoracions morals: que cadascú faci les seves.

Un must read per obrir boca de cara a algun altre llibre d’aquest mateix autor.

En Pep Coll ens explica en aquesta llarga novel·la la difícil travessa dels jueus francesos i d’altres orígens, però refugiats a França, durant la 2a Guerra Mundial. Comença amb la invasió de França pels soldats alemanys i la fugida dels jueus cap al sud, fugint de les deportacions a camps de treball on col·laborava el govern de Vichy .

El protagonista, anomenat Samuel, és un transportista de Lilla que fuig amb la família en un dels seus camions, però a la carretera és metrallat per avions alemanys i ho perd tot. Ple de ràbia enfila cap a Tolosa i allà exerceix diferents oficis fins que comença a col·laborar amb un moviment jueu que ajuda a salvar nens de la deportació a camps de treball on sí que hi acaben llurs pares.

Entra en contacte amb una escola de la Creu Roja suïssa on hostatgen una quarantena de nens jueus a l’espera de poder-los salvar i, si fos possible, reunir-los amb la família. Aquí hi ha uns masovers catalans que menen una masia i ajuden en l’alimentació de la colònia. Uns dels pagesos s’uneix als maquis i fuig a la muntanya des d’on preparen una invasió cap a Espanya alhora que lluiten contra els invasors alemanys.

Es tracta d’una història molt ben explicada, plena de personatges i de detalls i que explica la complicada situació personal, social i política d’aquells moments en aquell lloc de pas entre França i Espanya. Hi surten milicians feixistes francesos, partisans francesos i de la retirada republicana, col·laboracionistes francesos, jueus que fugen i d’altres que són deportats, soldats i policies alemanys, en fi un reguitzell de personatges que il·lustren el moment històric.