Reviews and Comments

Si us agraden les aventures del Comissari Montalbano aquest llibre no us decebrà. Té tots els ingredients que en Camilleri hi fa sortir: una trama que t’arrossega a no deixar el llibre fins al final, uns personatges ben dibuixats, aquell punt d’ironia i d’enfotre-se’n de tothom i, per què no dir-ho, d’un reguitzell de bons plats que, si no anem a Sicilia, em temo que mai no tastarem.

No explicaré la trama, llegiu-lo, però vull fer una reflexió sobre un punt que em va sobtar. Aquí Montalbano, a pocs anys de jubilar-se, té per una banda una gran saviesa i força experiència, factors que li permeten resoldre el cas hàbilment. Però per altra banda, tot i l’edat, s’enamora com un adolescent i no precisament de Lívia, la nòvia de tota la vida.

Aquesta nòvia en la distància, que en novel·les anteriors tenia més rellevància, queda aquí desdibuixada i, sincerament, maltractada pel protagonista. No se’l mereix pas el tracte que li dispensa el comissari la Lívia, després de tot el que ha fet per Montalbano al llarg dels anys. No sé en què pensava l’autor quan escrivia sobre ella, però sembla una mica com si li fes nosa, com si no sabés massa què fer amb el personatge i si, com és de preveure, la sèrie s’acabarà ben aviat, no sé pas com ho resoldrà.

Potser al darrer llibre la cosa s’arregla. Ja ho veurem.

Segueixo en Joan-Lluís Lluís pels podcasts de Ciutat maragda i sempre he trobat interessat tot el que diu, tanmateix, mai no n’havia llegit res. I ara he començat per Junil.

Junil és una adolescent interessada en la poesia d’Ovidi i en poca cosa més. Després de fer-ne una de molt grossa fuig de l’imperi i es refugia en terres de bàrbars en companyia d’uns esclaus també fugitius. Ella va a la recerca d’Ovidi el poeta expulsat de l’imperi per l’emperador que abans tant l’admirava. Ho fa per dur-li el seu primer llibre, pràcticament l’únic exemplar supervivent després que manessin destruir-los tots. Així, perquè el poeta retrobi la inspiració i reescrigui la seva poesia, Junil vaga per terres de bàrbars.

El personatge queda ben dibuixat, així com els membres de la seva companyia que, a cada episodi del viatge, va creixent més. Les aventures i desventures del viatge fan que la Junil vagi perdent protagonisme, que guanyen els companys, però que al final recupera.

És una “road movie” amb un toc literari pel continu referent als llibres i a la lectura. Hi ha un passatge memorable que em va colpir força on un contacontes s’esvera en sentir parlar de transcriure les històries que recitava. Em recordà quan els mestres s’esgarrifaven pensant en la introducció d’ordinadors a l’aula.

Un llibre que m’ha deixat ganes de seguir llegint més coses de l’autor.

Tenia pendent la lectura d’alguna cosa de la Margaret Atwood i, quan he aconseguit temps, he començat pel Conte de la serventa , la primera novel·la de la temàtica Galaad. M’he penedit de no haver-ho fet abans perquè m’ha enganxat a la lectura i no he parat fins a acabar el llibre i començar el segon, Els testaments , que comentaré un altre dia.

Primer de tot cal dir que l’autora té una mestria en l’escriptura que molts altres voldrien. A cada paràgraf hi passa alguna cosa, per petita que sigui, i això t’enganxa i et fa avançar amb ganes.

En segon lloc, el tema que tracta que no saps ben bé si és ciència-ficció o política ficció. No és la ci-fi de marcianets i maquinetes a què estem acostumats. Més aviat es tracta d’inventar un model de societat puritana, cristiana i retrògrada on les dones són relegades als papers de reproductores i de mà d’obra. El que més em va cridar l’atenció, i em va fer rumiar, és que el canvi de la societat actual a aquesta societat medieval representa que es produeix molt ràpidament, en tres o quatre anys arran d’un cop d’estat violent i una cruelíssima repressió subsegüent.

Margaret Atwood fa com Ursula K. Le Guin , en poques línies és capaç de dibuixar un nou món, una nova societat amb formes de funcionament diferent de les nostres, però que ens fa rumiar precisament sobre el nostre temps i espai. La narració, és sempre en veu de dona, els homes, malgrat a Galaad tene un paper preeminent, queden bandejats com a personatges secundaris sense massa més interès. Un bon canvi del punt de vista que ajuda a entendre la situació de la dona.

Afortunadament, hi ha una resistència que, tanmateix, a l’inici del règim, es limita a treure les dones de Galaad i dur-les al veí Canadà. Una petita esperança, però que no arriba a tothom perquè, prou bé ho sabem, els règims totalitaris triomfen per les traïcions d’alguns del grup de les víctimes.

El títol de la novel·la al·ludeix a la via d’escapament que alguns esclaus de les plantacions del sud dels Estats Units utilitzaven per escapar-se als estats del nord on l’esclavitud havia estat abolida. L’autor, tanmateix, materialitza aquesta via d’escapament en un tren de veritat, amb la infraestructura de vies, locomotora i vagons necessària per funcionar.

La protagonista de la història és una noia nascuda esclava que, a instàncies d’un altre esclau, decideix arriscar-se i fugir de la plantació on l’amo blanc els tenia com a bestiar. Seguim el seu camí d’escapada farcit de neguits i por de ser atrapada per un caçador de fugitius que, si els enxampava, els retornava a l’amo que, de ben segur, els faria la pell.

L’autor ens explica amb tota mena de detalls com era la vida dels esclaus als estats del sud i com canviava quan es podien alliberar. Ens retrata els canvis de caràcter de les persones quan, de sobte, es veien lliures i amb possibilitat d’elegir el seu destí, lluny de la voluntat dels propietaris.

El viatge és llarg i té diferents estacions i parades que es podrien assimilar als nivells de creixement personal de la protagonista. Tot i estar narrat amb un estil àgil, en alguns moments hi ha salts que distreuen del fil del relat. També és fa una mica repetitiu en algun punt, sobretot cap al final, fet que el fa un xic carregós. Amb cent pàgines menys seria una obra excel·lent.

Un home i el seu fillet, dels quals mai en sabrem ni el nom, fan camí cap al sud enmig d’un paisatge arrasat, ple de cendres i sense cap mena de vida ni animal ni vegetal. Només hi ha les restes cremades i destruïdes d’un passat humà entre les quals encara es poden trobar algunes restes de menjar. Arrosseguen un carretó de supermercat que conté totes les seves poques pertinences i vigilen de no trobar-se amb cap altre ésser humà. El perill d’aital encontre és que els robin les coses i els matin per alimentar-se dels seus cossos.

L’estil amb què Cormac McCarthy fa aquest relat és sec però molt precís. Amb poques paraules descriu les situacions i reprodueix uns diàlegs curts (perquè tot ja està dit entre pare i fill) però molt vius. Només s’estenen quan el pare transmet el que sap al nen, tot advertint-lo del que es pot esdevenir. Així és com li transmet els valors morals que en aquesta situació límit els separa dels altres humans que només es mouen per l’instint de la supervivència. Entre ells també existeix aquest instint, però el supediten als valors humans. Som els bons, li diu el pare. L’amor entre ells dos és el que els manté units i vius.

És una història dura, colpidora, una road-movie plena de tristor però amb una espurna d’esperança. Es llegeix molt fàcilment, tot i la duresa del relat, probablement per la mestria de l’autor. N’hauré de llegir més coses.

L’acció de la novel·la té lloc entre el final de la II Guerra Mundial i la independència del Marroc, fins aleshores protectorat francès. Una noia alsaciana —la Mathilde— s’enamora i es casa amb l’Amine, un soldat marroquí enrolat sota bandera francesa en la lluita contra Alemanya. En acabada la guerra se’n van tots dos al tros erm que el pare d’ell li havia deixat a Meknès, al Marroc, amb l’objectiu de transformar-lo, a base de molta feina, en un fruiterar productiu.

L’autora ens explica el xoc que representa per la Mathilde anar a viure en una casa de camp pobra i atrotinada enmig dels camps i lluny de la provinciana ciutat de Meknès. A això se li afegeix que l’Amine tan dolç i atent quan es van casar ara, obsessionat amb la feina i el xoc cultural de tenir una dona occidental en aquell racó de món, s’ha tornat esquerp, manaire, poc cortès i amb esclats de violència.

Quan arriben els fills, tot i que llur situació econòmica ha millorat, sorgeixen nous problemes. Ella viu en un país que no és el seu, però estima la terra i la família malgrat els disgustos que té al matrimoni. Ell també pateix del xoc cultural perquè ni segueix els costums o les lleis religioses del lloc, que considera atavismes de pagesos incultes, ni se sent identificat amb els ocupants francesos tot i que, quan li toquen l’honor, salta com una molla. Tothom viu en el país dels altres, i més quan la filla gran —l’Aicha— va a l’escola francesa i se sent poc estimada per les companyes i marginada per ser dona: és la tercera que s’adona que viu en el país dels altres.

Una novel·la que, a més de retratar una societat i un moment precisos, planteja problemes universals de marginació de les dones i d’integració i aiguabarreig cultural i humà. Una molt bona lectura.