User Profile

He vist que Terry Pratchett va ser un dels escriptors de fantasia i ciència-ficció més prolífics i publicats, només superat per la J.K.Rowling, però mai no n’havia llegit res. I ara ha caigut a les meves mans Igualtat de ritus, una novel·la que jo qualificaria de juvenil però que els adults (o molt adults com jo) poden gaudir amb un somriure als llavis.

Tracta del despertar de la consciència i la voluntat de ser mag d’Esk, una nena en un món on només podien ser-ho els homes. Filla d’un ferrer, si hagués sigut noi hauria estat predestinat a ser mag, però és nena i només pot aspirar a ser bruixa. Ella, tanmateix, no s’hi resigna i amb l’ajut de la Iaia Ceravellarda (la bruixa del poble) no solament comença a mostrar el seu poder sinó que se’n van a la Universitat No Vista d’Ankh-Morpork on es formen els mags.

La novel·la tracta del viatge i de les penes i treballs que li costa a la protagonista ser reconeguda i acceptada a la Universitat. Fins aquí una trama clàssica de superació de dificultats per part de les noies en un món patriarcal. Però el llibre va més enllà d’aquest senzill esquema i crea un món, el Discmón, amb les seves pròpies regles i normes, pobles, costums i oficis, molts d’ells màgics, que l’eleven sobre la mitjana.

A més, l’autor fa servir un seguit de comparacions i exemples que ens fan tenir un somriure als llavis durant tota la lectura per la seva constant ironia. Potser aquesta ironia és la que posa el greix a les rodes de la trama i fa que avançar sigui molt lleuger.

No sé si llegiré res més d’en Terry Pratchett, però amb aquest llibre m’ho he passat força bé.

La germandat del raïm és la colla de vells jubilats del poble que s’ajunten al bar a prendre gots de vi, jugar a cartes i xerrar. El vell Nick, el pare d’en Henry el protagonista, n’és un dels membres més actius i quan torna a casa no s’està d’escridassar i maltractar la dona. Els fills ja s’ho prenen com un costum, tret del narrador que ja no viu al poble i s’ha distanciat de la família.

Un bon dia, la mare —una anciana italiana catòlica practicant— farta de la situació decideix demanar el divorci i això causa una greu crisi familiar. Tal n’és la magnitud que en Henry, escriptor que viu a Califòrnia, torna al poble a instàncies dels germans per mirar de posar pau. Però quan hi arriba es troba que la mare ja ha perdonat el pare i que aquest l’enreda perquè facin un darrer encàrrec de feina: construir un fumador de carn. El fill no s’hi vol posar, però després d’una ensarronada de la germandat del raïm acaba ajudant-lo en el que serà la darrera construcció en la vida del vell Nick, ja que poc després mor.

En John Fante , l’autor, és un narrador excel·lent que tracta la història i els personatges amb molt d’amor i comprensió malgrat els disbarats que fan. Té un punt d’ironia que dóna encara més versemblança a la història i fa que la lectura sigui molt interessant i amena i un acabi estimant o odiant a cada personatge segons les seves accions. Un bon retrat dels americans d’origen italià que abandonen els vells costums i es dilueixen en la societat anglosaxona.

Paul Auster és un narrador sensacional: és capaç de crear un ambient i uns personatges amb ben poques pàgines. Tanmateix, en aquesta novel·la, que és un bon llibre i de lectura interessant, fa curt i —pel meu gust— no acaba la història com ho hauria d’haver fet.

Tracta de la història sentimental i vital d’en Seymour Baumgartner, un professor de filosofia que al principi encara exerceix, però que al final de l’obra ja està jubilat. Va quedar vidu fa deu anys quan la seva dona, l’amor de la seva vida, va patir un accident de natació que el va dur a una depressió important i a no trobar sentit a la vida que encara li quedava. Més endavant, però, es refà i busca nova companyia que troba en una divorciada més jove que ell, però que finalment l’abandona per un de la seva edat. Al final, ja jubilat i vell, publica l’obra poètica de la seva dona i per això entra en contacte epistolar amb una doctoranda molt jove que l’obsessiona i a la qual sembla dedicar tots els seus interessos.

Al final, però, en Seymour mentre espera la becària pateix un accident i, on hauria de continuar un nou (i potser darrer) capítol del llibre, s’estronca el relat i ens deixa amb tots els finals oberts. Llàstima.

Novel·la curta, però intensa que barreja d’una manera ben original la realitat i la ficció. Comença l’acció al 1961, durant la Massacre de París en què el govern francès —que estava en plena Guerra d'Algèria — va reprimir de manera cruel la protesta dels algerians que vivien a París i que demanaven respecte pels seus drets. Enmig d’aquests fets reals hi situa l’assassinat d’un professor francès d’història a mans d’un misteriós pistoler que desapareix sense deixar rastre.

La novel·la tracta d’aquest assassinat i el del seu fill, vint anys després, també a mans d’un misteriós pistoler i sense cap mena d’explicació. Aquí és on entra a investigar l’inspector Cadin que, després d’algunes peripècies i viatges amunt i avall entre Tolosa i París, finalment acaba aclarint el cas.

No sóc gaire entusiasta de la narrativa francesa; no sé, li trobo a faltar un punt d’espontaneïtat i de ritme. Però en aquest llibre no es nota massa i el cert és que, deixant de banda la trama criminal, val la pena la lectura per donar publicitat a un episodi tan fosc i terrible per part d’un govern anomenat democràtic. Ara, que els catalans ja en sabem força de governs democràtics i el seu capteniment amb els enemics interns.

La Donna Leon tracta sempre temes molt actuals i variats. Si a Doneu i se us donarà el cas anava de corrupció amb una ONG, en aquest cas tracta de l’intent d’esborrar el passat militant d’un aristòcrata que viu en un palazzo i que acull un immigrant il·legal al jardí i que apareix mort. Això, amanit amb la sortida de l’armari d’un dels seus col·laboradors de la Questura, és la columna vertebral d’un cas ben embolicat, però que finalment el comissari Brunetti acabarà aclarint.

És interessant el tractament que dóna l’autora a la vella aristocràcia veneciana, la de tota la vida, i que viu en vells palaus que cauen a trossos, però que són cobejats per les immobiliàries per dedicar-los a… endevineu. Sí! A hotels, com si no n’hi hagués ja prou. Un retrat d’una Venècia que va perdent la identitat i cada cop més queda deserta de venecians substituïts pels turistes.

Com sempre la mirada lúcida del comissari ens va explicant la situació alhora que, amb un xic d’enyorança, recorda una ciutat que mai més tornarà.

Bona lectura estival quan no vols complicacions. Un nou episodi de la saga islandesa de crims en un petit poble de la costa nord on no hauria de passar res, però noi, no paren d’haver-hi crims. Aquest és el 4t llibre de la sèrie que continua allà on es quedà el número 3, Boira a l'ànima .

El policia Ari Tór no ha estat promocionat a cap de la comissaria si no que ha quedat segon davant d’un inspector vingut de la ciutat. Tanmateix, aquest és la primera víctima, la mort de la qual li toca investigar a l’Ari. I en seguiran més.

Com és habitual en les novel·les de tiros hi ha un component important en el cas derivat d’activitats i crims del passat que, amb el temps, reapareixen. I en aquest llibre no podia deixar de passar. L’Ari Tór es veu embolicat intentant esbrinar l’autor de la mort del seu comissari alhora que es capbussa en el passat per entendre un altre crim comès a la mateixa casa i esbrinar-ne l’autoria.

L’autor sembla que amb el pas del temps i dels llibres ha millorat i agilitat l’acció dels seus llibres i aquest es deixa llegir fàcilment i d’una tirada mantenint el suspens fins al final. En resum, una lectura refrescant per a quan un no es vol capficar massa.

Llegir les novel·les de la Donna Leon i el seu comissari Brunetti són com tornar a casa: ja saps el que t’hi espera, però t’hi trobes tan a gust que deleixes per arribar-hi. En aquesta ocasió l’autora no ens defrauda.

La localització és una Venècia buida de turistes durant la pandèmia, un paisatge que qualsevol que visqui en una ciutat turística agraeix, però també buidada de contingut local perquè moltes botigues de sempre han hagut de tancar.

El cas que es planteja està entre el favor personal d’en Brunetti a l’Elisabetta —una antiga veïna d’escala— i la investigació policial. Segons la dona, la Flora, la seva filla, tem pel seu marit perquè aquest va treballar en la constitució d’una ONG per compte del signor Del Balzo, el seu sogre (el marit de l’Elisabetta), però després ho va deixar perquè veia que les coses no eren tan clares com tot feia suposar.

Els personatges són persones corrents però cadascun amb les seves particularitats. En Brunetti s’hi entreté força a conèixer els diferents actors de la trama: la mateixa Elisabetta, una dona preocupada per la família; la Flora, la filla d’en Del Balzo i l’Elisabetta, una veterinària amb les idees molt clares; en Fenzo, marit de la Flora i comptable seriós; el vicealmirall Fullin, un vell marí implicat en l’ONG però amb un Alzheimer galopant i un llarg etcètera de venecians.

Com és habitual en Brunetti compte amb l’ajut dels habituals companys de la Questura: la senyoreta Elettra, la Claudia Griffoni, en Vianello i altres policies. Amb poques paraules s’entenen i fan un bon equip.

La trama no és enrevessada, potser s’atura massa en algun punt (la recepció a cal vicealmirall), però ràpidament retorna a l’acció. El que és deliciós és veure com tot un comissari de policia té temps d’anar a casa a dinar amb la família i, algun cop, fotre’s una grappa i una migdiada. Impagable.

Tercer llibre de la saga del xèrif Walt Longmire, però que no passa a Wyoming sinó a Filadèlfia on Henry Ós Dempeus ha d’exposar una col·lecció de fotografies antigues de nadius americans i el xèrif Longmire aprofita el viatge en cotxe per anar a veure sa filla que hi treballa d’advocada. Sembla que el Circ de l’Oest hagi arribat a la ciutat perquè tant en Henry com el xèrif van vestits i cofats com a Wyoming.

La trama és molt més urbana que en els dos llibres anteriors, ja que implica un ajudant del fiscal cessat per estar embolicat amb tràfic de drogues, uns traficants, i un parell d’advocats, un d’ells el xicot de sa filla. La filla ha entrat en coma a causa d’una empenta que algú li ha donat i que l’ha feta caure per unes escales i esberlar-se el cap. Així que es passa la novel·la a l’UCI en estat de coma. Mentrestant son pare es dedica a investigar el cas amb l’ajut bastant secundari de la policia de la ciutat on treballa tota la família (pare i germans) de la Vic, l’ajudant del xèrif. La mare de la Vic fa un paper d’estrassa perquè no queda clar si es vol embolicar amb en Longmire o li cuida la nena a l’hospital. A més, la troca s’embolica quan la Vic ve del poble i li tira la canya al xèrif amb la mare pel mig.

És una bona novel·la amb una trama interessant, tot i que una mica suada. No m’ha agradat tant com els dos llibres anteriors perquè sembla que ha perdut la frescor de les pastures de Wyoming i els personatges queden com fora de lloc. La intrusió de la història d’amor tampoc acaba d’encaixar bé i sembla forçada, podria haver anat d’una altra manera.

El pròxim llibre de la sèrie que em llegeixi m’asseguraré que passa a l’Oest, que és el que veníem a buscar, oi?

El segon llibre de la sèrie del xèrif Walter Longmire transcorre durant l’hivern al mateix poble de Wyoming colgat per la neu. Mari Baroja, una anciana basca (hi ha força descendents de bascos a Wyoming perquè hi van anar a treballar de pastors a finals del segle XIX i principis del XX) que viu a la residència d’avis apareix morta sense signes de violència. Tot i això, en Lucian Connally —el seu veí d’habitació i antic xèrif del poble— diu que ha estat assassinada, així que en Longmire crida al forense perquè li faci l’autòpsia. Els resultats, juntament amb les memòries d’en Lucian, exposen un vell cas de maltractaments i un de no tan vell d’ambició per la terra amb explotació de gas.

En aquest volum pren més importància l’ajudant del xèrif, la Vic, ja que pren un paper determinant en la investigació així com en el mestratge d’un nou ajudant de xèrif també d’ascendència basca, en Santiago Saizarbitoria. Hi ha un nou intent de romanç del xèrif, però l’autor no el desenvolupa i queda una mica marginat de la trama. La que també apareix és una néta de la morta, la Lana Baroja, una cuinera formada al País Basc nord que obre un forn de pa i pastisseria al poble i que es veu embolicada amb la trama. El Henry Ós Dempeus segueix ajudant al xèrif de forma desinteressada simplement per la vella amistat que els uneix i per la participació dels indis en la trama.

De nou una bona descripció de l’ambient que et transporta al cru hivern de l’Oest i d’uns personatges molt humans que hi han de sobreviure. Hi he trobat a faltar més informació sobre la comunitat basca, però pel poc que escriu ja ens en podem fer una certa idea.

En aquest primer llibre de la sèrie del xèrif de l’imaginari comtat d’Absaroka, Wyoming. l’autor ens presenta al protagonista i als personatges secundaris. Coneixem al xeiene Henry Ós Dempeus que regenta un bar i que es coneixen amb el xèrif des de la primària. La Vic, l’ajudant del xèrif, una noia llesta casada amb un enginyer a qui ha seguit per feina des de Filadèlfia i la Judy, l’eterna secretària que fa anar l’oficina.

El cas comença quan apareix mort un dels tres joves que varen abusar d’una noia índia i que varen sortir pràcticament absolts del crim. En un lloc tan petit on tothom es coneix les sospites saltes de l’un a l’altre amb gran rapidesa i tothom té causes pendents amb els altres. Mentrestant el xèrif vol reprendre una antiga relació amorosa amb una amiga de tota la vida que ha tornat al poble, però l’aparició d’altres cadàvers li impedeix aconseguir-ho.

El llenguatge és brillant tant en els diàlegs com en les descripcions del paisatge i el temps hivernal del país. L’acció és contínua i amb prou feines s’atura en cap punt del llibre. Finalment, el desenllaç no deixa de sorprendre i és d’agrair el tancament de totes les subtrames del cas. Un bon començament per a una llarga sèrie.

Un llibre deliciós, és a dir, que causa delícia, un plaer exquisit, intens, que transporta. En aquest cas transporta al Japó. La Hatoko és una noia jove que després d’haver voltat prou torna a la papereria de l’àvia on havia viscut la infantesa i de qui va aprendre l’ofici d’escriventa. Al Japó, quan algú vol dir alguna cosa important i no ho vol fer cara a cara per no ofendre, encomana la redacció d’una carta a un escrivent. La feina és força delicada perquè la carta ha de poder transmetre el que es vol dir a través de tota ella. Per això la Hatoko té cura del contingut de la carta, del paper que emprarà, de la tinta i la ploma o pinzell amb què escriurà i de la cal·ligrafia que usarà. Cap detall és debades.

S’articula en quatre capítols, un per a cada estació de l’any i comença amb l’arrencada de la papereria. Com que només de les cartes no es pot viure, la botiga ven articles de papereria. Però van arribant els encàrrecs. Quan ve algú a demanar-li una carta, la Hatoko la rep amb una tassa de te i una bona conversa per amarar-se del cas i veure què ha de dir. En acabat, ja sola, pensa i triar tots els detalls de la carta i, finalment, la lliura al correu. Cap client queda insatisfet.

A més, l’autora ens va presentant la vida en una petita ciutat costanera que està a mig camí entre la tradició, representada pels nombrosos temples budistes, i la modernitat que és el turisme que hi va per gaudir de les platges i els passejos per la rodalia. També ens presenta els amics de la Hatoko, tots ells gent tan tranquil·la com ella. Així hi ha la Bàrbara, una veïna gran amb qui més es fa, el Baró, un home madur i malhumorat que tanmateix la tracta força bé, la Panty, la mestra del poble i la QP, una nena de set anys filla d’en Morisake, un jove vidu que regenta una cafeteria.

L’acció no és trepidant, però n’hi ha. La trama avança amb el pas dels dies i les estacions i el llibre és ple de detalls que el fan una gran lectura. Em comença a agradar força la literatura japonesa.

Leo Asker debuta com a investigadora en aquest primer llibre d’una sèrie que suposo que tindrà continuïtat si ens atenim al nombre de llibres venuts i que ha escrit l’Anders de la Motte. És un personatge femení dur, una dona lluitadora, tossuda, que posa per davant la seva feina a la policia sueca abans de la seva carrera al cos.

Per enveges i politiqueries al cos és traslladada des de Delictes violents a la Unitat de casos perduts i ànimes errants de la policia de Malmö, un racó del departament on fan la viu-viu els elements més estranys del cos. Aquí hi troba una sèrie de pistes que l’empenyen a investigar pel seu compte i al marge dels superiors (que original!) en un cas en què recorre a un antic amic i on alguns personatges no són el que semblen al principi (una altra idea original en el gènere negre).

Cal reconèixer que l’acció està molt ben narrada, amb traça, de manera que no et pots desenganxar i has de seguir endavant fins a arribar al final on s’aclareix tot el cas. Els personatges són coherents i no canvien de parer ni de conducta a cada escena nova, cosa d’agrair, i sempre hi ha aquell toc de sorpresa final.

No crec que passi al Valhalla de la novel·la negra escandinava, però és entretinguda.

Una noia de poble que semblava que ho tenia tot predestinat (conèixer un noi, casar-s’hi, tenir-hi fills…) arriba un moment que diu prou i canvia radicalment de pensament i de vida. El detonant és el masclisme que, en una societat tancada com ho és la rural, es fa notar molt més i pesa massa per poder-lo suportar gaire més.

Aquesta primera novel·la de l’escriptora de Llucena l' Emma Zafón és una alenada d’aire fresc entre moltes de les obres que es publiquen sobre el tema. El llenguatge és clar —fins i tot cru en algun moment— però li permet explicar una història molt quotidiana d’una manera àgil i sense espai per la confusió. Tot queda molt clar, des dels personatges que queden perfectament dibuixats, fins a l’època del creixement del món de la construcció que inundava de diners algunes persones sense altre mèrit que haver trobat una bona feina al sector. Veiem com la protagonista va creixent com a persona a mesura que avança la trama i passa d’acceptar un destí programat a llaurar-se’n un de propi.

A diferència d’altres llibres que he llegit darrerament, aquest se m’ha fet fins i tot un xic curt. No perquè la història no hagi quedat ben explicada, sinó perquè es llegeix tan de pressa i enganxa tant que en voldries més.

Reconec que em costa llegir llibres de relats breus o contes. Em costa entrar en les històries i, en el cas dels relats, quan ja m’hi trobo bé s’acaben i tornem a començar. Per evitar aquesta feina extra m’he llegit el llibre (que és molt curtet) a conte per sessió de lectura. Així he començat i acabat història a cada llegida.

El resultat ha estat millor del que m’esperava i així he pogut gaudir dels relats que en Sergi Pàmies ha recollit en aquest llibret. Els he trobat interessants tot i que no massa imaginatius ni fantasiosos. S’arrapen massa, pel meu gust, a la realitat i a la biografia de l’autor. Jo, quan llegeixo narrativa, m’agrada ser transportat per l’espai temps i aterrar ves-a-saber on. Aquí hi ha massa realitat.

Tot i això, he de reconèixer la mestria d’en Pàmies a l’hora d’escriure, t’arreplega en cada història i no et deixa anar fins al final.

Segon lliurament de la sèrie Quirke de l’escriptor irlandès Benjamin Black ( John Banville ). El primer va ser El secret de Christine Falls i aquí segueix el retrat de la Irlanda dels anys 50 a través de la relació amb el crim, en aquest cas les drogues i la pornografia.

En Quirke ara és doblement vidu perquè a la mort fa més de vint anys de la seva dona s’hi suma ara la mort de sa cunyada (i autèntic amor de la seva vida) la Sarah. Tot faria pensar que s’ha submergit completament en l’alcohol, però no és així, l’ha deixat i es passa la novel·la amb tes i aigües minerals; el que no deixa, però, és el tabac. La Pheobe —la seva filla/neboda— és la que més pateix aquesta pèrdua, ja que és una noia jove que no perdona son pare, ni el pare adoptiu ni res a la vida i només la vol viure intensament i perillosa.

La casualitat fa que el cas de la Deirdre Hunt (que vol que li diguin Laura Swan, més glamurós) caigui a la taula de dissecció d’en Quirke. Aquest cas té relació amb un seu vell company d’estudis que li demana un estrany favor. En Quirke no veu clares les causes de la mort de la dona i, ves quina sorpresa, furga una mica en l’entorn de la morta per mirar d’aclarir les coses. En aquest furgar fa aparèixer la figura d’un guapo pinxo, en Leslie White, que és realment el protagonista del cas perquè l’acció gira al voltant de les seves malifetes i males pensades que afecten a tots els actors del cas, fins i tot la pobra Phoebe que tot just passava per allà.

Els personatges estan ben definits i hi surten, a banda dels directament implicats en el cas, els habituals, com ara en Mal, el cunyat, o l’inspector Hackett (que té sèrie pròpia inaugurada a Pecat ). L’ambient és opressiu, tot i que passa en un estiu força calorós i de nits curtes, però l’autor aconsegueix que sigui asfixiant.

De nou una obra hipnòtica que t’agafa i no et deixa anar fins a la darrera paraula perquè les coses, com solen ser habituals en novel·la negra, no s’acaben d’aclarir fins al darrer instant.