User Profile

Aquest és un llibre d’aquells que si comences no el pots deixar fins a acabar-lo. Una gran novel·la de la Maria Climent a qui coneixia només per la seva participació en el pòdcast de llengua Tenim paraula . És protagonitzada per tres dones: l’Espe —la mare vídua que, un pic les filles grans s’independitzen, va marxar a la Toscana— la Remei, la filla gran, i la petita, la Margarita.

La narració va canviant de veu, però sense alterar la seqüència de la narració. En cada moment és una de les tres veus qui explica el que els està passant a les tres, que no és poc. La Remei, amb una bona feina, un marit i un fill que l’estimen, es troba amb una sorpresa i no sap per on tirar. Per això decideix recollir sa germana petita, que viu una vida que no li fa gens el pes, i se’n van a veure sa mare a Itàlia per parlar i reflexionar.

La mare, que tot i estimar-se-les força, no ha estat per elles en els darrers quinze anys les rep amb una certa fredor tot i saber el punt on es troba la Remei. Finalment, es veu obligada a explicar el seu secret a les filles que es queden ben parades. Aquesta revelació fa prendre més de pressa un determini a les dues filles, cadascuna amb l’objectiu de ser felices i deixar de banda convencionalismes.

El que podria semblar el final de la trama (què més pot passar, si ja som a mig llibre?) no és més que un punt de partida per la segona part on es desenvolupen en paral·lel el resultat de les decisions de les germanes, amb punts de contacte inclosos. Al final es va resolent la trama, tot i que el final no deixa de sorprendre.

Malgrat la seriositat de la història, l’autora ens l’explica amb una mirada entre un xic desimbolta, irònica i seriosa.

Molt interessant la novel·la i un gran descobriment el d’aquesta autora. Val la pena llegir-la i gaudir-la.

En aquest primer llibre de la sèrie Quirke, en Benjamin Black —àlies d’en John Banville — ens introdueix en el fosc món de la Irlanda dels anys 50; un món molt estratificat socialment i on la classe alta manté una endogàmia a base d’estretes relacions entre polítics, burgesos i capellans.

El protagonista, en Quirke (em sembla que enlloc en surt el nom), és un patòleg vidu que passa els matins a la feina i la resta del dia a la taverna. Son cunyat, en Mal Griffin, també és metge i la seva dona —la Sarah— és la germana de l’esposa morta d’en Quirke. Un bon dia en Quirke s’adona que en Mal està potinejant un certificat de defunció d’una noia, la Christine Fall del títol, on amaga que va morir de part. Això desperta les suspicàcies d’en Quirke que intenta esbrinar què li va passar a la Christine i al seu nadó.

Sembla, però, que les investigacions d’en Quirke no acaben d’agradar a segons qui perquè apareix assassinada la dona que aixoplugava a casa seva la Christine i sap massa coses. Fins i tot a en Quirke li toca el rebre perquè un parell de pinxos l’apallissen i el deixen ben coix.

Aquesta trama policíaca s’imbrica amb una altra on van apareixent els familiars i amics d’en Quirke, els que li volen bé, com sa cunyada Sarah, la seva neboda Phoebe (una noia que vol abandonar el tedi de la joventut i no sap cap on tirar) o el pare d’en Mal el jutge Griffin, tota una institució a Dublín.

Més endavant, i tibant del fil, en Quirke esbrina que hi ha una xarxa organitzada per l’església que permet que molts nadons abandonats al naixement a Irlanda siguin enviats a Boston per ser donats en adopció. Aprofitant que la Phoebe vol passar una temporada amb Josh Crawford, son avi americà i exsogre d’en Quirke, i a instàncies de la Sarah, l’acompanya cap a Boston. A la mansió d’en Crawford veu que aquest ha de tenir relació amb el cas que està investigant i segueix preguntant i fent-se incòmode. Aquí hi passen moltes coses que no revelaré per no rebentar el final, però de nou l’autor ens retrata la societat irlandesa instal·lada a Boston, a l’altra banda de l’Atlàntic, però no alliberada dels vells costums.

Una novel·la força interessant amb pàgines on sembla que no passi res i pàgines on passa de tot. Tanmateix, aquest fet no endarrereix la lectura sinó que empeny a arribar fins al final.

En Carles Bellver ens explica en aquest llibret totes les històries que caben en una llarga nit d’insomni del protagonista. Com en les Mil i una nits on la princesa Xahrazad explicava un conte cada nit, en aquesta nit que fa mil dos n’hi trobem un munt. Històries, contes o faules que venen al cap i que tenen un fil conductor molt tènue, però existent. Els contes són curts i es podrien llegir independentment l’un de l’altre, però val la pena llegir-los seguits i des de la primera pàgina, la del Pròleg, capítol que no sempre es llegeix, però que aquí és un conte més.

Els contes del llibre són més curts, un parell de pàgines com a molt, i tenen diferents estils. N’hi ha de surrealistes (com Diabolus ursinus), altres amb un punt sorneguer o amb un xic d’ironia. A vegades, per l’estil àgil i per com s’explica el fet, em recordaven els contes d’en Pere Calders. El llenguatge és ric, però sense enfarfegar, variat en la mida justa.

L’obra es llegeix d’una tirada, sense entrebancs, perquè manté en tot moment aquell fil argumental que he citat abans i que engresca a continuar la lectura fins al final. Un bon principi per entrar en la variada obra d’en Carles Bellver i buscar-ne noves lectures.

Aquesta fou la primera novel·la que escrigué na Maria Iordanidu a 65 anys per satisfer les ànsies dels seus amics per saber-ne més de la seva història familiar. I se’n sortí tan bé que després en va fer quatre llibres més.

En aquest explica la història de la seva àvia, la Loxandra, una habitant de la Constantinoble grega a cavall de mitjan segle XIX i principis del XX. Es tracta d’una dona que es casa gran, ja amb 30 anys, després d’haver cuidat dels germans petits i del pare. Ho fa amb un vidu que té quatre fills, 3 nois i una noia, la petita, que encara no ha après a parlar. És un casament consensuat i ella ja d’un bon principi s’estima els fillastres que, tret d’alguna entrebancada inicial, l’estimen com a mare. Més endavant té els seus propis dos fills, un noi i una noia, i la major part de la novel·la ens explica les relacions amb ells, com creixen i es busquen el propi destí i amb la família estesa (cosins i altres parents).

Si primer s’ocupa dels fills petits, més endavant s’ocupa dels fills ja grans i, finalment, de la seva néta Ana (se suposa que és l’autora). Com l’àvia Loxandra posa seny en les decisions precipitades de la filla petita i així fa feliç la néta. Aquest és el leitmotiv de l’existència de Loxandra: fer feliç els altres. Tot i això, ella no es descuida i també gaudeix per poc que pot dels petits plaers de la vida.

Un llibre on es repassa la vida i el pensament d’una dona normal i corrent, dels seus sentiments envers la família, de les creences religioses, de la seva ignorància en termes de política (tot i que no insensible al que passa a la gent d’altres comunitats del seu veïnatge) i de com encarar la vida amb optimisme.

Un llibre amable que, tot i l’humor que desprèn, no deixa de tocar temes delicats que ens fan rumiar sobre el pas de les persones per aquest món.

Fa temps que ja n’havia sentit a parlar d’aquesta novel·la i era una de les que tenia al cap llegir un dia o altre, i ara ha arribat el moment de fer-ho. Tanmateix, el resultat ha estat decebedor, potser perquè hi ha textos que no envelleixen bé amb el pas del temps, potser perquè d’un bon principi —quan es va publicar el 1978— ja es tractava d’una obra menor sobrevalorada.

Parteix d’una idea simètrica i original: l’ajuntament d’un poble vol tirar a terra la casa del protagonista perquè pel solar hi ha de passar una nova carretera. Alhora, el planeta Terra és destruït per l’autoritat galàctica perquè per la seva òrbita hi ha de passar una autopista galàctica. A partir d’aquí comencen a sortir personatges que semblen xitxarel·los anglesos esnobs sortits d’alguna universitat privada amb problemes més aviat intranscendents.

La novel·la avança a empentes i rodolons, sense un sentit clar, presentant situacions pretesament còmiques i absurdes que volen fer una certa crítica de la societat tecnològica, però que per a mi no reïxen. Potser el tret més interessant és el del robot deprimit que és l’únic que dóna una mica de joc.

El vaig acabar per militància, no pas perquè el trobés interessant i he de dir que el final no decep vist el desenvolupament de l’acció. Sembla que l’autor va escriure’n una corrua de continuacions, però a mi no m’hi trobareu pas llegint-ne cap.

Primera novel·la en solitari d’en Hans Rosenfeldt, guionista i coautor de diferents novel·les d’acció sueques i, cal dir-ho, se n’ha sortit amb nota. Una novel·la que t’atrapa des de la primera pàgina i que no et deixa anar fins a la darrera.

Explica la investigació per part de la policia d' Haparanda, Suècia d’un estrany fet: troben morts uns llops enverinats a l’estómac dels quals hi ha restes humanes. Van tibant del fil i troben el primer cadàver, el mossegat; es tracta d’un traficant rus de drogues que havia tingut un encontre previ a trets amb traficants finesos del qual en resulta l’únic supervivent. Tanmateix, la mala sort vol que en fugir vagi a xocar contra un cotxe desconegut i resulti mort.

Els ocupants de l’altre cotxe, quan veuen el desastre, miren de fer desaparèixer el seu rastre i, oh sorpresa, es troben amb una bossa de viatge plena d’amfetamines i dues de diners. El pensament racional els recomana deixar reposar el cas dos o tres anys, però les circumstàncies de la vida els porten a trencar aquest bon propòsit.

La policia no bada i mira de recollir el màxim d’informació possible i aclarir el cas. La Hannah, una policia madura es debat entre l’amor pel seu home, que no li presta prou atenció, i un policia més jove que n’està força d’ella. Hi ha més personatges ben dibuixats, com ara el mecànic Dennis (conegut com a UV) un ex-pres amb una filla malalta que exigeix moltes cures i que està minant el seu matrimoni i la seva economia. Però qui queda més ben retratada és la Katja, una mercenària russa que envia el propietari de les drogues i els diners per recuperar-los i a qui no li tremola la mà si cal executar qualsevol crim.

Un thriller nòrdic del més pur estil que manté l’interès i l’acció durant tot el relat i que segur que agradarà als amants de la novel·la negra com jo.

Segon llibre d’en Sandrone Dazieri que he llegit enguany i, com el primer, no m’ha decebut. Lectura ininterrompuda d’una trama trepidant molt ben explicada i lligada que fa impossible abandonar la novel·la.

Aquest és el primer llibre d’una sèrie de tres protagonitzat per una parella ben curiosa: La Colomba, policia atlètica i de fort caràcter, i en Dante, un assessor escanyolit carregat de problemes mentals però d’una clarividència espectacular. El cas a què s’enfronten tracta del segrest d’un nen autista de vuit anys a qui han decapitat la mare. En Dante recorda el seu passat molt similar perquè ell també va ser víctima d’un llarg segrest en mans del Pare un home al qual amb prou feines va poder veure la cara, però els mètodes del qual li recorden el seu cas i l’actual.

El que semblaria una trama més o menys senzilla es va complicant a mesura que ells dos van avançant en la resolució. Per facilitar-la, s’han de barrejar amb gent dels baixos fons de la ciutat, amb policies més o menys corruptes i més o menys amics i amb tota mena de personatges inquietants. En acabat el cas fa un tomb impressionant i veiem que el segrest forma part d’una trama molt més complexa que finalment es pot resoldre a base de molts trets, persecucions, fugides i mastegots.

Resumint, un llibre que no crec que passi als annals de la literatura mundial, però que et fa passar molt bones estones, distreu i entreté força. Seguiré amb els altres dos de la sèrie.

En un poble mallorquí de ficció ha desaparegut la Clàudia, una jove estudiant que ha tornat de Barcelona per passar les vacances de Nadal. Tot sembla apuntar al xicot, però no hi ha cap prova. El seu professor de la universitat, en Ricard, encuriosit i un xic descentrat, demana a l’editor de la revista per la qual també col·labora que li deixi anar a veure què aclareix.

Aquest és el punt de partida d’aquesta novel·la que, a mesura que avança, ens va descobrint més i més detalls de la vida dels personatges. Primer en Ricard, el professor de la desapareguda, que ens revela la seva recent i traumàtica viudetat. També en Tobies, l’intel·lectual del poble que vol fer-li bandejar la hipòtesi del mite dels Braus, uns bous que apareixen a la rodalia del poble quan hi ha alguna desgràcia. En Xavier, un jove eixelebrat i antic xicot de la Clàudia, és ferm defensor de la teoria dels Bous. Tanmateix, en Ricard aconsegueix finalment aclarir el que realment va passar amb la Clàudia.

Una novel·la força entretinguda que ens retrata els personatges d’una Mallorca rural a l’hivern, sense turisme, i que continua el seu anar fent tot i els trasbalsos que de tant en tant pateix.

Aquesta és la història de la construcció a contrarellotge d’una casa de luxe en un lloc idíl·lic a càrrec de tres constructors a sou d’una excèntrica milionària. El relat es podria dividir en dues parts; en la primera es presenten els constructors i llurs vides tranquil·les, però pobres, fins que a finals d’estiu se’ls presenta l’oportunitat d’acabar un modern casalot enmig de les muntanyes que els ha de donar molts diners. Cadascun dels tres té la seva pròpia història i el seu objectiu a la vida, coincideixen doncs en la feina que han d’acabar, tant sí com no, el dia de Nadal. La propietària és una rica advocada de Califòrnia exigent i primmirada, però que l’únic que demana, li costi el que li costi, és tenir la casa llesta per les festes.

La segona part de la novel·la comença amb un gir de guió que la transforma d’un retrat de la societat americana actual en un thriller. Si fins aquí havia retratat la vida difícil i plena de contradiccions de les dues capes de la societat, els rics molt rics per una banda i els treballadors que no surten de pobres per l’altra, ara l’autor hi fa intervenir un crim que emmascara el relat social. Tot i això, no deixen d’aparèixer els problemes derivats de la manca de serveis públics, com ara una sanitat universal, o la gentrificació de determinats llocs que foragita la població autòctona a causa de l’elevadíssim preu dels habitatges.

Així que, en resum, es tracta d’una obra que val la pena llegir, tot i que per mi hi ha alguna mancança en la narració i una excessiva repetició del tema de la pressió del calendari que el lector ja ha entès des d’un bon principi i que l’autor ens podria estalviar.

Vuitè cas d’en David Gurney, l’antic detectiu de Nova York, ara retirat, que viu amb la dona en una granja solitària de les muntanyes del nord de l’estat i du una vida, potser, massa tranquil·la. Per això, quan li proposen que investigui un cas que ja està tancat i jutjat, no sap dir que no. Així comença una llarga investigació que du en solitari, però amb l’ajut d’antics coneguts dins el sistema: un altre policia retirat, la forense i d’altres. Davant seu, però, hi té l’ambiciosa fiscal del districte i tota la policia burocratitzada de l’estat amb el seu lema Feina fuig, mandra no em deixis.

A diferència d’altres casos, en aquest en Gurney acaba essent acusat d’assassinat de forma un xic gratuïta i perseguit per la justícia. Ell, però, tossut com una mula, segueix les seves investigacions que el duen per tot l’estat preguntant i lligant caps. Això fa, entre altres coses, que la relació amb la dona es ressenti de tanta tossuderia a continuar un cas cada cop més perillós, desatenent-la i que acabi marxant de casa. També fa que el seu millor amic pateixi un tiroteig i en resulti molt mal ferit.

En John Verdon sap com transformar un llibre gruixut en una novel·la apassionant que no pots deixar anar fins que arribes al desenllaç final que, com sempre, deixa camins oberts per a nous casos. Una lectura captivadora molt recomanable pels afeccionats al thriller actual i als casos complicats.

Una novel·la curta que repeteix un esquema bàsic en cada capítol, que no per previsible la fa menys interessant. Es tracta d’un petit restaurant de Kyoto sense cap mena d’identificació exterior on els Kamogawa —el pare i la filla— cuinen plats de la cuina tradicional japonesa. A més, porten una agència de “detectius” que esbrina les receptes de cuina que la clientela que els arriba els demana. Es tracta de plats que estan lligats a algun record de la seva vida: l’estofat de la mare, el sushi de verat que tastà un personatge públic de petit, els espaguetis que un altre menjà amb l’avi…

Cada capítol planteja un plat diferent i la plantilla és comuna a tots els casos: arriba un personatge a la taverna una mica per casualitat, Koishi la filla l’atén i li proposa el menú del dia que li és servit per son pare, en Nagare. Si el lector és afeccionat a la cuina japonesa pot arribar a xalar amb la varietat enorme de plats que preparen. Els menys entesos simplement gaudim veient quins poden ser aquests plats que tant afalaguen els paladars dels japonesos i que van molt més enllà de l’avorrit sushi de supermercat i dels bolets xiitake sense gust ni brut de la verduleria.

Es tracta, doncs, d’una novel·la amable, on es retraten uns personatges típics del Japó i on les coses van passant amb un ritme tranquil i allunyat de la pressa i la macdonalització en què pensem quan sentim el concepte Japó.

De lectura entretinguda, fa passar bones estones sense més complicacions.

Per a mi he estat un gran descobriment el d'en Sandrone Dazieri, un escriptor de thrillers italià que, amb gran habilitat, et porta exactament on vol: a gaudir i a patir alhora d'una novel·la d'acció imparable.

Es tracta d'una història sobre un assassí en sèrie que passa en dos moments distanciats trenta anys. En l'actualitat la investigació la duen a terme l'advocada Francesca, tieta d'una possible víctima, i en Gerry, un individu molt estrany amb uns poders fora del normal: una ment activa i ben moblada i unes mans que maten amb excessiva facilitat, però que tenen cura d'una colla de gossos ben galdosos.

La història del passat és protagonitzada per l'Itala, una policia corrupta en un món de policies encara més corruptes, però que encara conserva certs bons principis. També té una ment deductiva i una vida familiar i laboral que fa més aviat pena. Tanmateix, serveix de contrapunt al present i permet entendre tant el que va succeir en el passat com el que està passant en el present.

L'ambient és descrit en funció de les necessitats de l'acció i els personatges, que en són molts, estan ben dibuixats i caracteritzats. La lectura és addictiva i costa de deixar el llibre sense saber-ne el desenllaç. Feia temps que no gaudia tant d'una lectura d'aquest tipus.

Un bon descobriment que m'animarà a llegir altres novel·les de l'autor.

Aquesta és la darrera novel·la que va poder escriure en Kent Haruf abans de morir prematurament. Succeeix en l’univers de Holt, el poble fictici del mig-oest americà on transcorren les altres novel·les de l'autor .

Aquesta tracta d’una dona i un home, vidus ambdós, que a la vellesa cerquen companyia. L’Addie, la dona li proposa al Louis que dormin junts per fer-se companyia, res sexual, però. En les llargues i càlides nits de l’estiu de les grans planures s’expliquen les vides respectives i llurs relacions amb el cònjuge mort i amb els fills vius.

Precisament en Gene, el fill d’ella, apareix un bon dia amb en Jaimie, el net de cinc anys, que li deixa per tot l’estiu perquè s’ha separat de la dona, ha perdut el negoci i ha de refer la seva vida. Així, el que era una parella coneixent-se, ara es troba que ha de cuidar i protegir un nen petit.

No és fàcil ni la convivència ni el fet de viure amb normalitat una relació com la seva en una comunitat petita on tot són enraonies. Però en principi se’n surten prou bé, és més endavant que les coses es complicaran.

És una novel·la curta que es llegeix gairebé de la tirada tant per l’interès de la trama com per l’habilitat de l’autor per reflectir la grandesa d’aquestes petites vides quotidianes.

Aquesta és la història d’una llevadora islandesa explicada per la seva neboda-néta. Una història que inclou moltes petites històries i anècdotes totes elles relacionades amb naixements, amb donar a llum. La llum és un concepte que es veu explicat doblement, ja que no solament apareix en l’acció de donar a llum sinó que també va íntimament lligat a les hores de llum i de foscor característiques de latituds altes com la d’Islàndia, on transcorre l’acció.

No és una novel·la amb l’estructura clàssica plantejament, nus i desenllaç sinó que va fluint i explicant en paral·lel el pensament de la protagonista, també llevadora, en l’actualitat i els papers que va deixar escrits la seva tia-àvia. Per tant, hi ha continus salts del passat al present i viceversa, dues històries simultànies, però que comparteixen força trets en comú.

M’ha agradat pensar en com deu ser Islàndia a l’hivern, tan diferent de l’estiu no solament pel clima sinó sobretot per les poquíssimes hores de llum i en el fet que deu ser difícil acostumar-s’hi venint de la nostra latitud. L’autora ens explica amb un llenguatge precís i senzill des de les coses més banals fins a les més transcendentals i emotives.

En resum, una lectura molt recomanable a la que potser li sobren algunes desviacions filosòfiques que, pel meu gust, no acaben d’encaixar.

La novel·la transcorre en els pocs dies que van des que l’Adriana s’assabenta que el fill del seu segon marit, l’Albert, mor en un accident i el dia de l’enterrament. En aquests dies, i a través d’una sèrie de reflexions i de salts enrere, anem coneixent la història de l’Adriana en els seus matrimonis i aventures extramatrimonials.

Es tracta d’una dona que no sap massa bé què vol, bé, potser sí que ho sap. Vol estabilitat econòmica per sobre de tot per mantenir un elevat nivell de vida. A canvi, ha de renunciar als seus desitjos i als seus amors, mantenint únicament estable l’amor a la seva filla.

Coneixem la seva vida avorrida que omple amb alcohol i compres compulsives. Coneixem els seus homes, els que desitja únicament pel sexe i els que vol per l’estabilitat econòmica. També sabem com reparteix l’amor desigualment, en especial al xicot mort, que no estimava, però que formava part de la seva vida. I tot això enmig d’una societat tancada com és la gironina on tothom es coneix i es vigilen els uns als altres. En resum, una vida no massa desitjable per poc lliure.

L’autora, la Maria Mercè Roca ens retrata perfectament el personatge principal i els secundaris així com l’ambient ofegador on es mouen. L’acció transcorre àgilment en els pocs dies en què passa l’acció i no hi ha capítol ni secció baldera, arribant a crear un clima asfixiant que, finalment, embolcalla el lector.