User Profile

Imaginem que parem a la vora d’una carretera on algú hi ha fet un pícnic, hi trobarem tota mena de deixalles i restes de l’àpat. Què en deuen pensar els éssers del bosc, com ara les formigues o les aranyes, dels envasos, burilles i plàstics escampats? El mateix ens passaria als humans si trobéssim les restes de la visita d’una civilització extraterrestre amb la qual no hem tingut cap mena de contacte. Veuríem un seguit d’andròmines i de coses sorprenents de les quals no en podem deduir l’ús ni la utilitat, però que ens cridarien, i força, l’atenció.

Aquest és el plantejament d’aquesta novel·la traduïda magníficament del rus per la Monika Zgustová . Tot i estar acordonada la zona de visita, hi ha molta demanada de les restes que uns homes ambiciosos —els stàlkers— entren a rampinyar i, encabat, malvendre per sobreviure tot exposant la vida i la salut en aquestes incursions. Un d’ells és el protagonista de la novel·la que, tot i prometre’s no tornar-ho a fer mai més, finalment és arrossegat a tornar a aquesta vida arriscada.

El llibre planteja tot una sèrie de situacions delicades que els stàlkers han de resoldre el millor possible i reflexa el joc entre la cobdícia dels uns i la necessitat de diners dels altres. Els diàlegs són molt cinematogràfics i les descripcions precises, un tipus de narració molt més americana que no pas russa. Els caràcters queden ben definits i la trama transcorre fluidament.

Un bon llibre per tornar a llegir ciència ficció de qualitat.

Estava acabant aquest llibre d’en Cormac McCarthy quan he sabut que acabava de morir, quina casualitat. És una llàstima que aquest autor que he descobert recentment fos tan gran i no hagi deixat una obra més abundosa perquè cosa que en llegeixo, cosa que m’agrada, i força. Ja em va passar amb La carretera i m’ha tornat a passar amb aquesta novel·la de frontera.

Explica el viatge de creixement personal d’en John Grady, un noi texà que, després de la mort del seu avi i la separació dels seus pares, es vol dedicar a la cria de cavalls, un tema que li agrada i del qual en sap un niu. Per això se’n va amb en Lacey, un seu amic, cap a Mèxic en un llarg i complex viatge iniciàtic on només du un cavall i una mica de roba. La intenció és treballar en algun ranxo de bestiar i estalviar alguns diners per poder tornar algun dia a Texas.

Hi ha diferents escenaris on tenen lloc els episodis que expliquen com un noi jove i il·lusionat va coneixent el món i la seva complexitat, per no dir maldat. Així hi ha el pas de la frontera on se’ls afegeix un altre noi, en Blevis, amb pretensions semblants a les seves, però amb qui no s’avenen massa. En acabat, el treball al ranxo on coneix l’amor en la figura de la filla de l’amo (mala peça al teler), el seu pas per la presó (un episodi dels més durs) i el posterior alliberament i retorn a fer les coses segons la seva voluntat.

El llenguatge és àgil, directe, sense massa ornaments. Si cal descriure el paisatge, però, el descriu magníficament. I si cal descriure els personatges, ho fa sense contemplacions i els dibuixa perfectament. És un estil per a mi molt “americà” on no deixa massa espai a la imaginació i sí a la descripció sense valoracions morals: que cadascú faci les seves.

Un must read per obrir boca de cara a algun altre llibre d’aquest mateix autor.

En Pep Coll ens explica en aquesta llarga novel·la la difícil travessa dels jueus francesos i d’altres orígens, però refugiats a França, durant la 2a Guerra Mundial. Comença amb la invasió de França pels soldats alemanys i la fugida dels jueus cap al sud, fugint de les deportacions a camps de treball on col·laborava el govern de Vichy .

El protagonista, anomenat Samuel, és un transportista de Lilla que fuig amb la família en un dels seus camions, però a la carretera és metrallat per avions alemanys i ho perd tot. Ple de ràbia enfila cap a Tolosa i allà exerceix diferents oficis fins que comença a col·laborar amb un moviment jueu que ajuda a salvar nens de la deportació a camps de treball on sí que hi acaben llurs pares.

Entra en contacte amb una escola de la Creu Roja suïssa on hostatgen una quarantena de nens jueus a l’espera de poder-los salvar i, si fos possible, reunir-los amb la família. Aquí hi ha uns masovers catalans que menen una masia i ajuden en l’alimentació de la colònia. Uns dels pagesos s’uneix als maquis i fuig a la muntanya des d’on preparen una invasió cap a Espanya alhora que lluiten contra els invasors alemanys.

Es tracta d’una història molt ben explicada, plena de personatges i de detalls i que explica la complicada situació personal, social i política d’aquells moments en aquell lloc de pas entre França i Espanya. Hi surten milicians feixistes francesos, partisans francesos i de la retirada republicana, col·laboracionistes francesos, jueus que fugen i d’altres que són deportats, soldats i policies alemanys, en fi un reguitzell de personatges que il·lustren el moment històric.

Les novel·les de la Donna Leon amb el seu Comissario Brunetti són sempre agradables de llegir. Són novel·les negres sense nervis, on les coses passen, i en passen força, però a un ritme pausat, amb temps per a fer un mos o un bon dinar. El comissari protagonista és un home carregat de paciència i amb valors que sempre defensa, com ara els familiars o els de solidaritat amb els companys i enfront de la mala autoritat.

En aquesta ocasió en Brunetti ha d’investigar un cas força complex d’assetjament a una cantant d’òpera que interpreta Tosca a La Fenice . Al llibre s’hi retrata el món dels artistes amb les seves enveges i dives alhora que ho trena amb l’assetjament per part d’un admirador que l’aclapara a regals i, al final, ho escala fins a l’intent d’assassinat, molt relacionat amb l’argument de l’òpera.

És un llibre que es llegeix fluidament sense cansar i amb ganes que n’hi hagi més. Al final l’acció es precipita i acaba sorprenent deixant molt amunt el ritme de l’obra.

Molt recomanable pels devots del comissario venecià.

L’Eva Piquer en aquesta novel·la ens explica una història de com superar un mal tràngol personal, la mort d’una persona molt estimada, i com a poc a poc cal tornar a la normalitat, si és que s’hi pot tornar.

Per això utilitza una metàfora que és la supervivència d’uns tripulants i viatgers a la caiguda d’un avió a Islàndia a causa d’una tempesta sobtada. Afortunadament, tots se’n surten, però queden les ferides internes que cal anar apedaçant. De la mateixa manera, després d’un gran trasbals, les persones hem d’anar recosint ferides, apedaçant cors i mirar de sortir-nos-en.

Un llibret farcit de citacions i frases que permeten avançar en la trama i que enriqueixen força la lectura. Ple, també, de petites històries que semblaria que no venen a tomb, però que en realitat formen part de l’acció.

Molt interessant aquesta lectura que m’ha descobert el vessant d’escriptora de la periodista Eva Piquer.

Novel·leta de ciència-ficció juvenil on el més destacat és el canvi de perspectiva de la realitat entre els dos personatges principals. Ella és la Lynesse Quarta Filla, una princesa jove que vol acabar amb un dimoni que habita els confins del seu territori. Per poder-lo vèncer es fa acompanyar de dos personatges, un antic lladre i una vella espia. Tanmateix, li manquen poders i, per això, s’adreça al bruixot Nyr que un cop ajudà una de les seves avantpassades perquè ara l’ajudi a ella.

Amb el canvi de perspectiva sabem que el bruixot és un antropòleg abandonat pels seus en aquest planeta i la seva màgia no és altra que el domini de la tecnologia, que no tenen els aborígens. Hi ha tot un capítol on l’autor ens explica el mateix relat, però en una columna narrat des del punt de vista de la màgia i en l’altra columna des del punt de vista de la ciència.

Aquest potser és el punt més interessant del llibre: a què se li pot dir màgia i a què ciència? I en quines circumstàncies? L’acció del llibre és molt previsible i aporta poc a la fantasia o a la ciència-ficció. Tampoc estan ben resolts els personatges secundaris ni la descripció d’aquest nou món, però arriba a ser entretingut.

Una novel·la curteta però molt intensa que ens explica la vida de Baba Dunia, una adorable velleta que viu amb uns pocs veïns en un poblet massa proper a Txernòbil com per a ser segur. Però allà hi arriba de tant en tant l’electricitat, el telèfon, les minses pensions que els habitants complementen amb els productes dels horts i que, tot i ser radioactius, els alimenten i mantenen vius. La natura ha recuperat l’espai que l’home li havia pres i hi campen les aranyes i hi creixen l’herba i les plantes de l’hort.

En aquest racó on ningú s’hi vol acostar hi viuen uns quants vells que esperen l’arribada dels darrers dies gaudint encara del que els pot oferir la vida. Baba Dunia té dos fills, un noi a Amèrica i una noia cirurgiana a Alemanya amb una filla que, lògicament, no poden anar-la a veure. Però ella es conforma amb les cartes que li van arribant i que conserva i rellegeix, en especial una de la seva neta que guarda amb especial amor.

Aquest delicat equilibri es trenca quan apareix un home jove amb una nena. Què hi fa una persona sana venint a enterrar-se en vida en un lloc així? A partir d’aquí es desferma l’acció que avança ràpidament cap a un final no per previsible menys dolorós.

Els caràcters estan molt ben traçats, començant per la protagonista Baba Dunia. Els veïns també hi queden ben reflectits així com el paisatge rural on té lloc l’acció. Tot molt ben narrat per l’autora de forma que el llibre es llegeix d’una tirada i es gaudeix i es pateix amb els personatges. Molt interessant.

En Sebastià Alzamora relata en aquesta novel·la la relació d’un escriptor retirat amb la seva gossa Taylor. Un home sense altre objectiu a la vida que passejar la gossa i xerrar amb els amics. De sobte l’animal es comença a trobar malament i el veterinari li diu que pateix un enverinament. Aleshores tots els esforços van adreçats a intentar salvar-li la vida, però són debades.

La ràbia sorgeix com a sentiment generalitzat en tots els personatges, des del principal en veure la gossa morta fins als secundaris. Ràbia la que té el veí sorollós i buscabregues, la que té el menescal amb la tecnologia, la de l’amo serbi del bar amb la política…

L’autor és un mestre pintant els personatges en poques pinzellades. També ho és reflectint el paisatge que recorda, i molt, al de Mallorca a l’estiu on conviuen la white trash europea de vacances amb els illencs de tota procedència. Un paisatge lleig, brut, cremat pel sol i deixat al seu destí.

Una acció que es va desenvolupant sense aturador alhora que ens va situant en el lloc i els personatges en una lectura que no es pot deixar fins a acabar-la.

L’autora relata les relacions que la protagonista, la Milena, manté amb la seva família, principalment amb el pare, però sobretot amb la mare. Comença l’acció quan els pares decideixen abandonar la Txecoslovàquia comunista durant un viatge a l’Índia i exiliar-se als Estats Units. Aquí sorgeixen les primeres tensions, però a causa de la joventut de la protagonista i son germà, acaben desapareixent i els nois duen millor la nova vida que no pas els pares.

Més endavant, però, la bona relació amb el pare es veu interrompuda per la seva mort sobtada i a partir d’aquí la mare, amb el seu caràcter tan personal, serà l’eix de la novel·la. Per ella per molt que faci la Milena mai serà prou, tot seran recriminacions alternant-se amb períodes de més reflexió i calma.

L’acció es va desenvolupant àgilment gràcies al recurs d’utilitzar els diàlegs de la Milena amb altres personatges secundaris que permeten que expressi els pensaments amb llibertat. A més, els viatges que fa a causa de la feina o del compromís familiar ens mostren clarament com és la situació que s’hi retrata.

Una novel·la força interessant, que permet aprofundir en la ment dels personatges i en el paper que els fills han de tenir respecte als pares grans. Han de deixar de viure els fills la seva vida per dedicar-se als pares (que ja han viscut la seva)? O han de compaginar la seva llibertat amb les cures necessàries envers els progenitors? En aquest cas, com ho viuran els pares?

Una obra que m’ha fet descobrir la Monika Zgustová una autora txeca que escriu en català (entre altres llengües) i que convida a llegir més obres seves.

En Joan-Lluís Lluís ens planteja en aquesta novel·la una qüestió interessant que la fa entrar de ple en la categoria de política-ficció. Què hauria passat si el règim francès de Vichy hagués permès que Franco, el seu aliat, entrés al Rosselló empaitant als republicans que s’hi refugiaren després de La retirada?

El protagonista de la història és un noi captivat per la llengua catalana. Col·labora amb la Generalitat republicana en la redacció i edició de textos i, quan entren els nacionals, s’afegeix a La retirada, sempre acompanyat del seu diccionari. Un cop al camp de concentració de la platja d’Argelers , i després d’un atac dels nacionals, perd amistats i diccionari, fet que l’impel·leix a afegir-se a la resistència.

El llibre narra el viatge d’un noi ben tranquil i gens eixelebrat cap a l’acció antifeixista més violenta perquè al maquis hi fa de tot. Fins al punt en què, al final de la guerra, torna al sud de Catalunya amb la missió de capturar en Franco que representa que anava fugint i es veu obligat a emprar la violència més extrema. Tot i això, no se n’avergonyeix mai perquè la causa s’ho valia.

Un viatge per la llesqueta del septentrió, com en diu l'Aleix Renyé , per conèixer la seva gent en uns moments convulsos que haguessin pogut succeir i amb un final no tan allunyat d’allò que hagués pogut passar.

Com en altres relats seus, en Joan-Lluís Lluís narra els fets amb tota tranquil·litat per molt esfereïdors que siguin, sense treure-li importància, però donant-los el pes que tenen a la narració.

Una llarga (massa, pel meu gust) novel·la que explica les interioritats d’uns personatges anglesos des de l’albada de la II Guerra fins a l’actualitat, quan en narra el desenllaç. Tracta d’una família benestant que viu en una mansió al camp composta per un pare mig absent, una mare malalta i tres fills: el noi gran, Cecilia —la filla gran d’uns vint anys— i la petita Briony de tretze. En una trobada familiar amb un amic, en Marshall, hi assisteixen també els cosins dels xiquets: la Lola, una adolescent amb ganes de ser gran i els dos bessons d’uns vuit anys. També hi conviden al fill de l’assistenta, en Robbie, un intel·ligent jove que les té a totes enamorades.

El llibre té tres parts de longitud decreixent. En la primera se’ns presenten els personatges principals amb un detall excessiu. Veiem que la Cecilia està secretament enamorada d’en Robbie i quan s’hi embolica i són descoberts per la petita Briony, aquesta no acaba d’entendre el que passa i fantasieja amb la figura d’ell. A la nit els bessons desapareixen i tots han de cercar-los, aleshores s’esdevé que la cosineta, la Lola, és violada per una figura imprecisa que la Briony jura i perjura que és en Robbie el qual, finalment, és detingut i tancat a la presó.

A la segona part en Robbie, un cop completa la seva condemna, pren el protagonisme i explica la retirada dels anglesos del nord de França a causa de la invasió alemanya. Una narració detalladíssima de tots els horrors de la guerra amb membres humans dispersos a cada pàgina i un patiment extrem dels homes i dones que miren de fugir sota el foc enemic. Una mica gore.

A la tercera part se’ns hi mostra com es preparava Londres per a la rebuda dels combatents ferits que fugien de França. Ara la protagonista és una jove Briony que, amb el pas dels anys, ha madurat i s’ha adonat del mal que va fer acusant sense fonament en Robbie de l’atac a sa cosina. Estudia per a infermera, com sa germana Cecilia, i mira d’expiar el seu comportament.

El que podria ser una història de dues-centes pàgines es converteix en un volum de més de cinc-centes amb unes descripcions exhaustives, a vegades repetitives i amb expressions de pensaments que no ajuden a avançar en la trama. Resumint, una novel·la correcta amb moments en què es fa pesada i que demanen una lectura en diagonal. Tot i això, la història és versemblant i els personatges queden molt ben dibuixats.

Aquesta tercera part (i segur que la quarta, acabada de publicar) de la sèrie Islàndia negra no decebrà als seguidors. Està construïda com un rellotge perquè funcioni amb totes les parts del mecanisme adients perquè enganxi al lector des del primer moment. Hi ha una trama principal, protagonitzada pel jove policia de Siglufjördur , un xic fluixa en aquest llibre, acompanyada d’una altra trama un xic més potent, però secundària.

Hi ha de tot: un assassinat que vol semblar un suïcidi, tràfic de drogues i corrupció política, tot en la seva justa mesura perquè el resultat final sigui un best-seller. I l’autor se’n surt. Ara, mirant fredament les peces es veu que hi ha poc tall i massa acompanyament. Quina diferència amb les novel·les de l'Arnaldur Indriðason ! Allà tot és substància i hi ha poc lloc per a la frivolitat. Aquí, però, és al contrari.

Recomanable per passar l’estoneta i per conèixer la vida dels personatges que hi retrata, perquè el paisatge no en surt massa ben descrit.

Un escriptor de novel·les d’èxit es veu involuntàriament immers en la investigació d’un assassinat de fa més de vint anys. L’hi empeny la filla de la víctima que viu en una vall del Tirol italià, en un poble no massa idíl·lic. En aquest poble, dominat per una família rica, hi han estat passant coses des de fa força temps, però els vilatans, esporuguits, han anat deixant passar el temps i mirant cap una altra banda.

Al llarg de la novel·la es van aclarint els fets gràcies a la tossuderia de la parella protagonista que parlen amb una pila de gent i mentre els passen coses no massa agradables. Tot això amanit amb un cert misteri al voltant d’un llibre on s’explica com congriar desgràcies i mals d’altres mons.

L’estil és molt americà: frases curtes, molta acció, deixar molts caps per lligar, etc. Una sèrie de trets que enganxen en la lectura tot i que, quan t’atures i rumies una mica el que està passant, t’adones que són recursos literaris per elaborar un bon èxit editorial sense massa substància.

Pel meu gust, sobren pàgines sobre misteris misteriosos (mai he pogut digerir res d’en Lovecraft) i falta profunditat en els personatges.