User Profile

Per a mi he estat un gran descobriment el d'en Sandrone Dazieri, un escriptor de thrillers italià que, amb gran habilitat, et porta exactament on vol: a gaudir i a patir alhora d'una novel·la d'acció imparable.

Es tracta d'una història sobre un assassí en sèrie que passa en dos moments distanciats trenta anys. En l'actualitat la investigació la duen a terme l'advocada Francesca, tieta d'una possible víctima, i en Gerry, un individu molt estrany amb uns poders fora del normal: una ment activa i ben moblada i unes mans que maten amb excessiva facilitat, però que tenen cura d'una colla de gossos ben galdosos.

La història del passat és protagonitzada per l'Itala, una policia corrupta en un món de policies encara més corruptes, però que encara conserva certs bons principis. També té una ment deductiva i una vida familiar i laboral que fa més aviat pena. Tanmateix, serveix de contrapunt al present i permet entendre tant el que va succeir en el passat com el que està passant en el present.

L'ambient és descrit en funció de les necessitats de l'acció i els personatges, que en són molts, estan ben dibuixats i caracteritzats. La lectura és addictiva i costa de deixar el llibre sense saber-ne el desenllaç. Feia temps que no gaudia tant d'una lectura d'aquest tipus.

Un bon descobriment que m'animarà a llegir altres novel·les de l'autor.

Aquesta és la darrera novel·la que va poder escriure en Kent Haruf abans de morir prematurament. Succeeix en l’univers de Holt, el poble fictici del mig-oest americà on transcorren les altres novel·les de l'autor .

Aquesta tracta d’una dona i un home, vidus ambdós, que a la vellesa cerquen companyia. L’Addie, la dona li proposa al Louis que dormin junts per fer-se companyia, res sexual, però. En les llargues i càlides nits de l’estiu de les grans planures s’expliquen les vides respectives i llurs relacions amb el cònjuge mort i amb els fills vius.

Precisament en Gene, el fill d’ella, apareix un bon dia amb en Jaimie, el net de cinc anys, que li deixa per tot l’estiu perquè s’ha separat de la dona, ha perdut el negoci i ha de refer la seva vida. Així, el que era una parella coneixent-se, ara es troba que ha de cuidar i protegir un nen petit.

No és fàcil ni la convivència ni el fet de viure amb normalitat una relació com la seva en una comunitat petita on tot són enraonies. Però en principi se’n surten prou bé, és més endavant que les coses es complicaran.

És una novel·la curta que es llegeix gairebé de la tirada tant per l’interès de la trama com per l’habilitat de l’autor per reflectir la grandesa d’aquestes petites vides quotidianes.

Aquesta és la història d’una llevadora islandesa explicada per la seva neboda-néta. Una història que inclou moltes petites històries i anècdotes totes elles relacionades amb naixements, amb donar a llum. La llum és un concepte que es veu explicat doblement, ja que no solament apareix en l’acció de donar a llum sinó que també va íntimament lligat a les hores de llum i de foscor característiques de latituds altes com la d’Islàndia, on transcorre l’acció.

No és una novel·la amb l’estructura clàssica plantejament, nus i desenllaç sinó que va fluint i explicant en paral·lel el pensament de la protagonista, també llevadora, en l’actualitat i els papers que va deixar escrits la seva tia-àvia. Per tant, hi ha continus salts del passat al present i viceversa, dues històries simultànies, però que comparteixen força trets en comú.

M’ha agradat pensar en com deu ser Islàndia a l’hivern, tan diferent de l’estiu no solament pel clima sinó sobretot per les poquíssimes hores de llum i en el fet que deu ser difícil acostumar-s’hi venint de la nostra latitud. L’autora ens explica amb un llenguatge precís i senzill des de les coses més banals fins a les més transcendentals i emotives.

En resum, una lectura molt recomanable a la que potser li sobren algunes desviacions filosòfiques que, pel meu gust, no acaben d’encaixar.

La novel·la transcorre en els pocs dies que van des que l’Adriana s’assabenta que el fill del seu segon marit, l’Albert, mor en un accident i el dia de l’enterrament. En aquests dies, i a través d’una sèrie de reflexions i de salts enrere, anem coneixent la història de l’Adriana en els seus matrimonis i aventures extramatrimonials.

Es tracta d’una dona que no sap massa bé què vol, bé, potser sí que ho sap. Vol estabilitat econòmica per sobre de tot per mantenir un elevat nivell de vida. A canvi, ha de renunciar als seus desitjos i als seus amors, mantenint únicament estable l’amor a la seva filla.

Coneixem la seva vida avorrida que omple amb alcohol i compres compulsives. Coneixem els seus homes, els que desitja únicament pel sexe i els que vol per l’estabilitat econòmica. També sabem com reparteix l’amor desigualment, en especial al xicot mort, que no estimava, però que formava part de la seva vida. I tot això enmig d’una societat tancada com és la gironina on tothom es coneix i es vigilen els uns als altres. En resum, una vida no massa desitjable per poc lliure.

L’autora, la Maria Mercè Roca ens retrata perfectament el personatge principal i els secundaris així com l’ambient ofegador on es mouen. L’acció transcorre àgilment en els pocs dies en què passa l’acció i no hi ha capítol ni secció baldera, arribant a crear un clima asfixiant que, finalment, embolcalla el lector.

Imaginem que parem a la vora d’una carretera on algú hi ha fet un pícnic, hi trobarem tota mena de deixalles i restes de l’àpat. Què en deuen pensar els éssers del bosc, com ara les formigues o les aranyes, dels envasos, burilles i plàstics escampats? El mateix ens passaria als humans si trobéssim les restes de la visita d’una civilització extraterrestre amb la qual no hem tingut cap mena de contacte. Veuríem un seguit d’andròmines i de coses sorprenents de les quals no en podem deduir l’ús ni la utilitat, però que ens cridarien, i força, l’atenció.

Aquest és el plantejament d’aquesta novel·la traduïda magníficament del rus per la Monika Zgustová . Tot i estar acordonada la zona de visita, hi ha molta demanada de les restes que uns homes ambiciosos —els stàlkers— entren a rampinyar i, encabat, malvendre per sobreviure tot exposant la vida i la salut en aquestes incursions. Un d’ells és el protagonista de la novel·la que, tot i prometre’s no tornar-ho a fer mai més, finalment és arrossegat a tornar a aquesta vida arriscada.

El llibre planteja tot una sèrie de situacions delicades que els stàlkers han de resoldre el millor possible i reflexa el joc entre la cobdícia dels uns i la necessitat de diners dels altres. Els diàlegs són molt cinematogràfics i les descripcions precises, un tipus de narració molt més americana que no pas russa. Els caràcters queden ben definits i la trama transcorre fluidament.

Un bon llibre per tornar a llegir ciència ficció de qualitat.

Estava acabant aquest llibre d’en Cormac McCarthy quan he sabut que acabava de morir, quina casualitat. És una llàstima que aquest autor que he descobert recentment fos tan gran i no hagi deixat una obra més abundosa perquè cosa que en llegeixo, cosa que m’agrada, i força. Ja em va passar amb La carretera i m’ha tornat a passar amb aquesta novel·la de frontera.

Explica el viatge de creixement personal d’en John Grady, un noi texà que, després de la mort del seu avi i la separació dels seus pares, es vol dedicar a la cria de cavalls, un tema que li agrada i del qual en sap un niu. Per això se’n va amb en Lacey, un seu amic, cap a Mèxic en un llarg i complex viatge iniciàtic on només du un cavall i una mica de roba. La intenció és treballar en algun ranxo de bestiar i estalviar alguns diners per poder tornar algun dia a Texas.

Hi ha diferents escenaris on tenen lloc els episodis que expliquen com un noi jove i il·lusionat va coneixent el món i la seva complexitat, per no dir maldat. Així hi ha el pas de la frontera on se’ls afegeix un altre noi, en Blevis, amb pretensions semblants a les seves, però amb qui no s’avenen massa. En acabat, el treball al ranxo on coneix l’amor en la figura de la filla de l’amo (mala peça al teler), el seu pas per la presó (un episodi dels més durs) i el posterior alliberament i retorn a fer les coses segons la seva voluntat.

El llenguatge és àgil, directe, sense massa ornaments. Si cal descriure el paisatge, però, el descriu magníficament. I si cal descriure els personatges, ho fa sense contemplacions i els dibuixa perfectament. És un estil per a mi molt “americà” on no deixa massa espai a la imaginació i sí a la descripció sense valoracions morals: que cadascú faci les seves.

Un must read per obrir boca de cara a algun altre llibre d’aquest mateix autor.

En Pep Coll ens explica en aquesta llarga novel·la la difícil travessa dels jueus francesos i d’altres orígens, però refugiats a França, durant la 2a Guerra Mundial. Comença amb la invasió de França pels soldats alemanys i la fugida dels jueus cap al sud, fugint de les deportacions a camps de treball on col·laborava el govern de Vichy .

El protagonista, anomenat Samuel, és un transportista de Lilla que fuig amb la família en un dels seus camions, però a la carretera és metrallat per avions alemanys i ho perd tot. Ple de ràbia enfila cap a Tolosa i allà exerceix diferents oficis fins que comença a col·laborar amb un moviment jueu que ajuda a salvar nens de la deportació a camps de treball on sí que hi acaben llurs pares.

Entra en contacte amb una escola de la Creu Roja suïssa on hostatgen una quarantena de nens jueus a l’espera de poder-los salvar i, si fos possible, reunir-los amb la família. Aquí hi ha uns masovers catalans que menen una masia i ajuden en l’alimentació de la colònia. Uns dels pagesos s’uneix als maquis i fuig a la muntanya des d’on preparen una invasió cap a Espanya alhora que lluiten contra els invasors alemanys.

Es tracta d’una història molt ben explicada, plena de personatges i de detalls i que explica la complicada situació personal, social i política d’aquells moments en aquell lloc de pas entre França i Espanya. Hi surten milicians feixistes francesos, partisans francesos i de la retirada republicana, col·laboracionistes francesos, jueus que fugen i d’altres que són deportats, soldats i policies alemanys, en fi un reguitzell de personatges que il·lustren el moment històric.

Les novel·les de la Donna Leon amb el seu Comissario Brunetti són sempre agradables de llegir. Són novel·les negres sense nervis, on les coses passen, i en passen força, però a un ritme pausat, amb temps per a fer un mos o un bon dinar. El comissari protagonista és un home carregat de paciència i amb valors que sempre defensa, com ara els familiars o els de solidaritat amb els companys i enfront de la mala autoritat.

En aquesta ocasió en Brunetti ha d’investigar un cas força complex d’assetjament a una cantant d’òpera que interpreta Tosca a La Fenice . Al llibre s’hi retrata el món dels artistes amb les seves enveges i dives alhora que ho trena amb l’assetjament per part d’un admirador que l’aclapara a regals i, al final, ho escala fins a l’intent d’assassinat, molt relacionat amb l’argument de l’òpera.

És un llibre que es llegeix fluidament sense cansar i amb ganes que n’hi hagi més. Al final l’acció es precipita i acaba sorprenent deixant molt amunt el ritme de l’obra.

Molt recomanable pels devots del comissario venecià.

L’Eva Piquer en aquesta novel·la ens explica una història de com superar un mal tràngol personal, la mort d’una persona molt estimada, i com a poc a poc cal tornar a la normalitat, si és que s’hi pot tornar.

Per això utilitza una metàfora que és la supervivència d’uns tripulants i viatgers a la caiguda d’un avió a Islàndia a causa d’una tempesta sobtada. Afortunadament, tots se’n surten, però queden les ferides internes que cal anar apedaçant. De la mateixa manera, després d’un gran trasbals, les persones hem d’anar recosint ferides, apedaçant cors i mirar de sortir-nos-en.

Un llibret farcit de citacions i frases que permeten avançar en la trama i que enriqueixen força la lectura. Ple, també, de petites històries que semblaria que no venen a tomb, però que en realitat formen part de l’acció.

Molt interessant aquesta lectura que m’ha descobert el vessant d’escriptora de la periodista Eva Piquer.

Novel·leta de ciència-ficció juvenil on el més destacat és el canvi de perspectiva de la realitat entre els dos personatges principals. Ella és la Lynesse Quarta Filla, una princesa jove que vol acabar amb un dimoni que habita els confins del seu territori. Per poder-lo vèncer es fa acompanyar de dos personatges, un antic lladre i una vella espia. Tanmateix, li manquen poders i, per això, s’adreça al bruixot Nyr que un cop ajudà una de les seves avantpassades perquè ara l’ajudi a ella.

Amb el canvi de perspectiva sabem que el bruixot és un antropòleg abandonat pels seus en aquest planeta i la seva màgia no és altra que el domini de la tecnologia, que no tenen els aborígens. Hi ha tot un capítol on l’autor ens explica el mateix relat, però en una columna narrat des del punt de vista de la màgia i en l’altra columna des del punt de vista de la ciència.

Aquest potser és el punt més interessant del llibre: a què se li pot dir màgia i a què ciència? I en quines circumstàncies? L’acció del llibre és molt previsible i aporta poc a la fantasia o a la ciència-ficció. Tampoc estan ben resolts els personatges secundaris ni la descripció d’aquest nou món, però arriba a ser entretingut.

Una novel·la curteta però molt intensa que ens explica la vida de Baba Dunia, una adorable velleta que viu amb uns pocs veïns en un poblet massa proper a Txernòbil com per a ser segur. Però allà hi arriba de tant en tant l’electricitat, el telèfon, les minses pensions que els habitants complementen amb els productes dels horts i que, tot i ser radioactius, els alimenten i mantenen vius. La natura ha recuperat l’espai que l’home li havia pres i hi campen les aranyes i hi creixen l’herba i les plantes de l’hort.

En aquest racó on ningú s’hi vol acostar hi viuen uns quants vells que esperen l’arribada dels darrers dies gaudint encara del que els pot oferir la vida. Baba Dunia té dos fills, un noi a Amèrica i una noia cirurgiana a Alemanya amb una filla que, lògicament, no poden anar-la a veure. Però ella es conforma amb les cartes que li van arribant i que conserva i rellegeix, en especial una de la seva neta que guarda amb especial amor.

Aquest delicat equilibri es trenca quan apareix un home jove amb una nena. Què hi fa una persona sana venint a enterrar-se en vida en un lloc així? A partir d’aquí es desferma l’acció que avança ràpidament cap a un final no per previsible menys dolorós.

Els caràcters estan molt ben traçats, començant per la protagonista Baba Dunia. Els veïns també hi queden ben reflectits així com el paisatge rural on té lloc l’acció. Tot molt ben narrat per l’autora de forma que el llibre es llegeix d’una tirada i es gaudeix i es pateix amb els personatges. Molt interessant.

En Sebastià Alzamora relata en aquesta novel·la la relació d’un escriptor retirat amb la seva gossa Taylor. Un home sense altre objectiu a la vida que passejar la gossa i xerrar amb els amics. De sobte l’animal es comença a trobar malament i el veterinari li diu que pateix un enverinament. Aleshores tots els esforços van adreçats a intentar salvar-li la vida, però són debades.

La ràbia sorgeix com a sentiment generalitzat en tots els personatges, des del principal en veure la gossa morta fins als secundaris. Ràbia la que té el veí sorollós i buscabregues, la que té el menescal amb la tecnologia, la de l’amo serbi del bar amb la política…

L’autor és un mestre pintant els personatges en poques pinzellades. També ho és reflectint el paisatge que recorda, i molt, al de Mallorca a l’estiu on conviuen la white trash europea de vacances amb els illencs de tota procedència. Un paisatge lleig, brut, cremat pel sol i deixat al seu destí.

Una acció que es va desenvolupant sense aturador alhora que ens va situant en el lloc i els personatges en una lectura que no es pot deixar fins a acabar-la.

L’autora relata les relacions que la protagonista, la Milena, manté amb la seva família, principalment amb el pare, però sobretot amb la mare. Comença l’acció quan els pares decideixen abandonar la Txecoslovàquia comunista durant un viatge a l’Índia i exiliar-se als Estats Units. Aquí sorgeixen les primeres tensions, però a causa de la joventut de la protagonista i son germà, acaben desapareixent i els nois duen millor la nova vida que no pas els pares.

Més endavant, però, la bona relació amb el pare es veu interrompuda per la seva mort sobtada i a partir d’aquí la mare, amb el seu caràcter tan personal, serà l’eix de la novel·la. Per ella per molt que faci la Milena mai serà prou, tot seran recriminacions alternant-se amb períodes de més reflexió i calma.

L’acció es va desenvolupant àgilment gràcies al recurs d’utilitzar els diàlegs de la Milena amb altres personatges secundaris que permeten que expressi els pensaments amb llibertat. A més, els viatges que fa a causa de la feina o del compromís familiar ens mostren clarament com és la situació que s’hi retrata.

Una novel·la força interessant, que permet aprofundir en la ment dels personatges i en el paper que els fills han de tenir respecte als pares grans. Han de deixar de viure els fills la seva vida per dedicar-se als pares (que ja han viscut la seva)? O han de compaginar la seva llibertat amb les cures necessàries envers els progenitors? En aquest cas, com ho viuran els pares?

Una obra que m’ha fet descobrir la Monika Zgustová una autora txeca que escriu en català (entre altres llengües) i que convida a llegir més obres seves.

En Joan-Lluís Lluís ens planteja en aquesta novel·la una qüestió interessant que la fa entrar de ple en la categoria de política-ficció. Què hauria passat si el règim francès de Vichy hagués permès que Franco, el seu aliat, entrés al Rosselló empaitant als republicans que s’hi refugiaren després de La retirada?

El protagonista de la història és un noi captivat per la llengua catalana. Col·labora amb la Generalitat republicana en la redacció i edició de textos i, quan entren els nacionals, s’afegeix a La retirada, sempre acompanyat del seu diccionari. Un cop al camp de concentració de la platja d’Argelers , i després d’un atac dels nacionals, perd amistats i diccionari, fet que l’impel·leix a afegir-se a la resistència.

El llibre narra el viatge d’un noi ben tranquil i gens eixelebrat cap a l’acció antifeixista més violenta perquè al maquis hi fa de tot. Fins al punt en què, al final de la guerra, torna al sud de Catalunya amb la missió de capturar en Franco que representa que anava fugint i es veu obligat a emprar la violència més extrema. Tot i això, no se n’avergonyeix mai perquè la causa s’ho valia.

Un viatge per la llesqueta del septentrió, com en diu l'Aleix Renyé , per conèixer la seva gent en uns moments convulsos que haguessin pogut succeir i amb un final no tan allunyat d’allò que hagués pogut passar.

Com en altres relats seus, en Joan-Lluís Lluís narra els fets amb tota tranquil·litat per molt esfereïdors que siguin, sense treure-li importància, però donant-los el pes que tenen a la narració.