User Profile

L’acció passa quinze anys després del cop d’estat que instaurà la dictadura integrista ultra cristiana de Galaad i la narren tres dones. Dues des de l’interior, però en diferents rols, i l’altra a l’exterior amb, lògicament, visions diferents tot i que no antagòniques del que està passant.

Com la majoria de règims, Galaad es comença a podrir internament. La corrupció ha prosperat i es comença a fer difícil de tapar. Els principis ferris van quedant cada cop més al descobert i als dirigents se’ls fa difícil tapar els incipients moviments d’alliberament de les dones. Potser és natural a la condició humana, així i tot, la traïdoria i la revenja són valors que es tenen poc en compte a l’hora d’estudiar l’evolució de les societats.

Els relats de les tres narradores es van trenant els uns amb els altres per donar lloc, finalment, a un únic relat fins a cert punt esperançador. L’habilitat de Margaret Atwood per desenvolupar la trama és realment admirable i en cap moment el llibre es fa pesat, al contrari, empeny a continuar llegint-lo. A més, el punt esperançador final, després de tanta mort i patiments, sembla dissipar una mica l’horitzó del futur.

Un punt més per seguir llegint coses de l’Atwood i veure com desenvolupa altres temes.

Aquest és d’aquells llibres que, quan el comences, no pots parar de llegir-lo, tal és la mestria d’en Joan-Lluís LLuís en captivar l’atenció del lector. Una gran novel·la d’acció i de reflexió on no hi paren de passar coses sorprenents a cada pàgina.

Hi explica la vida de l’Assiscle Xatot, un noi que neix i viu a Perpinyà a mitjans del segle XIX. Aquí hi té una vida tranquil·la que només és pertorbada quan sent parlar en una altra llengua que el català o el francès que estudia a escola. Quan això passa, quan sent el seu amic gitano parlar en caló, li venen unes basques que, un cop passades, li han deixat el coneixement complet d’aquell idioma i el pot parlar immediatament com un nadiu.

Quan arriba a la joventut, Barnabé —un firaire que enlaira un globus aerostàtic— descobreix aquest do del noi i convenç als pares perquè el deixin portar-lo a París on aprendrà més llengües de la mà de son germà Nestor, que també té aquest mateix do.

Així que l’Assiscle deixa família i amor i parteix cap a París en una època més que convulsa, ja que l’emperador Napoleó és capturat pels prussians i la República intenta fer-se amb el control de la defensa del setge de París i, més endavant, desbaratar-ne la Comuna . En aquesta situació el protagonista no pot aprendre tantes llengües com voldria, però madura com a persona i pateix la repressió més ferotge. Tant que, finalment és empresonat i desterrat a Nova Caledònia , lluny del seu país i del seu amor.

A Nouméa arriba com a home lliure, però deportat, amb pocs drets i ha de treballar per d’altres de més poderosos. Un d’ells l’arrossega cap a la selva a la cerca d’or i això permet a l’Assiscle aprendre un bon grapat de noves llengües dels nadius canacs.

No vull rebentar-vos el final del llibre, llegiu-lo i el sabreu. Només afegir que l’amor per les paraules és, malgrat ell ho negui, una de les forces vitals de l’Assiscle. De l’altre amor en parlarem en una altra ocasió.

Teodore Sturgeon és un d’aquells autors que, com Ray Bradbury, t’arrossega en la lectura de les seves novel·les. Un llenguatge planer, però ple de poesia, fa que tot i que l’argument és espès, no abandonis el llibre.

Aquesta la novel·la tracta sobre un pas més en l’evolució humana, un organisme més enllà de l’home. Ho descriu en una de les pàgines: tothom ha vist aquelles il·lustracions que representen l’evolució de la pota del cavall. Si comparem la primera imatge amb la darrera hi ha una gran diferència. Això no obstant, si comparem una qualsevol amb la següent de la sèrie, la diferència és molt petita, tot i que existeix. El mateix passa a la novel·la, el pas evolutiu següent és petit en relació amb l’espècie humana actual, però existeix.

L’autor ens descriu, amb tota normalitat, les habilitats psíquiques dels nous espècimens: telecinèsia, lectura del pensament o saviesa extrema. Però queden encara restes del llast humà atàvic i això complica força la supervivència del nou graó evolutiu.

És un relat força entretingut, amb algunes pàgines espesses, però que ens permet conèixer la ciència-ficció fora dels marcianets i els viatges interestel·lars.

Si us agraden les aventures del Comissari Montalbano aquest llibre no us decebrà. Té tots els ingredients que en Camilleri hi fa sortir: una trama que t’arrossega a no deixar el llibre fins al final, uns personatges ben dibuixats, aquell punt d’ironia i d’enfotre-se’n de tothom i, per què no dir-ho, d’un reguitzell de bons plats que, si no anem a Sicilia, em temo que mai no tastarem.

No explicaré la trama, llegiu-lo, però vull fer una reflexió sobre un punt que em va sobtar. Aquí Montalbano, a pocs anys de jubilar-se, té per una banda una gran saviesa i força experiència, factors que li permeten resoldre el cas hàbilment. Però per altra banda, tot i l’edat, s’enamora com un adolescent i no precisament de Lívia, la nòvia de tota la vida.

Aquesta nòvia en la distància, que en novel·les anteriors tenia més rellevància, queda aquí desdibuixada i, sincerament, maltractada pel protagonista. No se’l mereix pas el tracte que li dispensa el comissari la Lívia, després de tot el que ha fet per Montalbano al llarg dels anys. No sé en què pensava l’autor quan escrivia sobre ella, però sembla una mica com si li fes nosa, com si no sabés massa què fer amb el personatge i si, com és de preveure, la sèrie s’acabarà ben aviat, no sé pas com ho resoldrà.

Potser al darrer llibre la cosa s’arregla. Ja ho veurem.

Segueixo en Joan-Lluís Lluís pels podcasts de Ciutat maragda i sempre he trobat interessat tot el que diu, tanmateix, mai no n’havia llegit res. I ara he començat per Junil.

Junil és una adolescent interessada en la poesia d’Ovidi i en poca cosa més. Després de fer-ne una de molt grossa fuig de l’imperi i es refugia en terres de bàrbars en companyia d’uns esclaus també fugitius. Ella va a la recerca d’Ovidi el poeta expulsat de l’imperi per l’emperador que abans tant l’admirava. Ho fa per dur-li el seu primer llibre, pràcticament l’únic exemplar supervivent després que manessin destruir-los tots. Així, perquè el poeta retrobi la inspiració i reescrigui la seva poesia, Junil vaga per terres de bàrbars.

El personatge queda ben dibuixat, així com els membres de la seva companyia que, a cada episodi del viatge, va creixent més. Les aventures i desventures del viatge fan que la Junil vagi perdent protagonisme, que guanyen els companys, però que al final recupera.

És una “road movie” amb un toc literari pel continu referent als llibres i a la lectura. Hi ha un passatge memorable que em va colpir força on un contacontes s’esvera en sentir parlar de transcriure les històries que recitava. Em recordà quan els mestres s’esgarrifaven pensant en la introducció d’ordinadors a l’aula.

Un llibre que m’ha deixat ganes de seguir llegint més coses de l’autor.

Tenia pendent la lectura d’alguna cosa de la Margaret Atwood i, quan he aconseguit temps, he començat pel Conte de la serventa , la primera novel·la de la temàtica Galaad. M’he penedit de no haver-ho fet abans perquè m’ha enganxat a la lectura i no he parat fins a acabar el llibre i començar el segon, Els testaments , que comentaré un altre dia.

Primer de tot cal dir que l’autora té una mestria en l’escriptura que molts altres voldrien. A cada paràgraf hi passa alguna cosa, per petita que sigui, i això t’enganxa i et fa avançar amb ganes.

En segon lloc, el tema que tracta que no saps ben bé si és ciència-ficció o política ficció. No és la ci-fi de marcianets i maquinetes a què estem acostumats. Més aviat es tracta d’inventar un model de societat puritana, cristiana i retrògrada on les dones són relegades als papers de reproductores i de mà d’obra. El que més em va cridar l’atenció, i em va fer rumiar, és que el canvi de la societat actual a aquesta societat medieval representa que es produeix molt ràpidament, en tres o quatre anys arran d’un cop d’estat violent i una cruelíssima repressió subsegüent.

Margaret Atwood fa com Ursula K. Le Guin , en poques línies és capaç de dibuixar un nou món, una nova societat amb formes de funcionament diferent de les nostres, però que ens fa rumiar precisament sobre el nostre temps i espai. La narració, és sempre en veu de dona, els homes, malgrat a Galaad tene un paper preeminent, queden bandejats com a personatges secundaris sense massa més interès. Un bon canvi del punt de vista que ajuda a entendre la situació de la dona.

Afortunadament, hi ha una resistència que, tanmateix, a l’inici del règim, es limita a treure les dones de Galaad i dur-les al veí Canadà. Una petita esperança, però que no arriba a tothom perquè, prou bé ho sabem, els règims totalitaris triomfen per les traïcions d’alguns del grup de les víctimes.

El títol de la novel·la al·ludeix a la via d’escapament que alguns esclaus de les plantacions del sud dels Estats Units utilitzaven per escapar-se als estats del nord on l’esclavitud havia estat abolida. L’autor, tanmateix, materialitza aquesta via d’escapament en un tren de veritat, amb la infraestructura de vies, locomotora i vagons necessària per funcionar.

La protagonista de la història és una noia nascuda esclava que, a instàncies d’un altre esclau, decideix arriscar-se i fugir de la plantació on l’amo blanc els tenia com a bestiar. Seguim el seu camí d’escapada farcit de neguits i por de ser atrapada per un caçador de fugitius que, si els enxampava, els retornava a l’amo que, de ben segur, els faria la pell.

L’autor ens explica amb tota mena de detalls com era la vida dels esclaus als estats del sud i com canviava quan es podien alliberar. Ens retrata els canvis de caràcter de les persones quan, de sobte, es veien lliures i amb possibilitat d’elegir el seu destí, lluny de la voluntat dels propietaris.

El viatge és llarg i té diferents estacions i parades que es podrien assimilar als nivells de creixement personal de la protagonista. Tot i estar narrat amb un estil àgil, en alguns moments hi ha salts que distreuen del fil del relat. També és fa una mica repetitiu en algun punt, sobretot cap al final, fet que el fa un xic carregós. Amb cent pàgines menys seria una obra excel·lent.

Un home i el seu fillet, dels quals mai en sabrem ni el nom, fan camí cap al sud enmig d’un paisatge arrasat, ple de cendres i sense cap mena de vida ni animal ni vegetal. Només hi ha les restes cremades i destruïdes d’un passat humà entre les quals encara es poden trobar algunes restes de menjar. Arrosseguen un carretó de supermercat que conté totes les seves poques pertinences i vigilen de no trobar-se amb cap altre ésser humà. El perill d’aital encontre és que els robin les coses i els matin per alimentar-se dels seus cossos.

L’estil amb què Cormac McCarthy fa aquest relat és sec però molt precís. Amb poques paraules descriu les situacions i reprodueix uns diàlegs curts (perquè tot ja està dit entre pare i fill) però molt vius. Només s’estenen quan el pare transmet el que sap al nen, tot advertint-lo del que es pot esdevenir. Així és com li transmet els valors morals que en aquesta situació límit els separa dels altres humans que només es mouen per l’instint de la supervivència. Entre ells també existeix aquest instint, però el supediten als valors humans. Som els bons, li diu el pare. L’amor entre ells dos és el que els manté units i vius.

És una història dura, colpidora, una road-movie plena de tristor però amb una espurna d’esperança. Es llegeix molt fàcilment, tot i la duresa del relat, probablement per la mestria de l’autor. N’hauré de llegir més coses.