Reviews and Comments

Biografia novel·lada de l’Eduard Einstein, el fill petit de l’Albert Einstein explicada a tres veus pels principals protagonistes: el noi, sa mare, la Mileva, i son pare, l’Albert. La mare era d’origen serbi i sembla que a la família hi havia antecedents d’esquizofrènia. La malaltia, però, es desenvolupà plenament a l’Eduard provocant-li atacs molt forts que el deixaven fora de circulació i obligaven la mare a internar-lo en diferents manicomis. Els tractaments en aquell moment eren força durs: electroxocs i coma diabètic entre d’altres. El noi fou tancat a 20 anys i no va sortir-ne mai més, ja que es tractava d’una malaltia incurable; només durant algun temps va viure amb una família adoptiva.

Els pares es van divorciar i l’Albert, que es tronà a casar amb una cosina seva, era perseguit pels nazis que no el deixaven tranquil i li negaven la feina. Per això determinà d’anar-se’n als Estats Units i, un cop allà, cridar al Hans Albert, el fill gran, i la seva família (tenia dona i un parell de fills). En canvi, a l’Eduard –el segon– tot i que son pare hi estava més o menys a sobre, no el va poder treure d’Europa entre altres raons perquè els americans no volien deixar entrar malalts mentals. L’Eduard guardava un gran ressentiment a son pare a qui no va tornar a veure mai més.

Quan la mare morí, l’Eduard es quedà sol a Suïssa tot i que tenia la vida solucionada, ja que el pare pagava pel seu internament i la mare havia rebut l’import del premi Nobel del seu ex. Però el noi estava malalt i va deixar de rebre visites, només tractava amb el personal de la clínica.

És una novel·la molt trista perquè s’hi reflecteixen els pensaments tèrbols del noi, la seva vida malaguanyada i la impotència de la mare i del pare, tot i que aquest té més estratègies per sobreviure. Una lectura molt instructiva i clara que fa que el llibre sigui fàcil de llegir fins i tot per aquells a qui no ens agraden les biografies.

El llibre és una llarga carta que la Carla, una noia que ha patit dos daltabaixos forts a la vida, adreça al seu marit –l’Òscar– explicant-li els seus pensaments secrets des que es van conèixer. Comença en la primera trobada quan ella havia decidit assentar el cap i deixar de papallonejar d’home en home. El resultat va ser un matrimoni amb dues criatures i una vida de feina on el millor són les persones properes.

Hi ha un seguit de personatges, començant per la mare, una persona valenta no solament encarant la mort sinó també de jove quan va criar ella sola la Carla. Hi ha l’amiga de tota la vida, la Nora, amb qui passen alts i baixos segons els embats de la vida; hi ha en Ramon, l’amic cohibit del poble al qual es va agafar en un moment donat, però que abandonà tot i que ell no l’oblida mai; hi ha el senyor Feliu, que li fa com d’avi i que ella als darrers dies, tracta com a tal i, sobretot, hi ha l’Òscar que se l’estima amb bogeria i que li facilita tant i tant la vida.

Els capítols estan associats a una illa, normalment petita, ja que Carla dirigeix documentals. Així que l’autor ens va explicant coses bones i no tan bones de diferents illes del món, relacionades d’alguna manera amb el que va contant la Carla en la seva confessió.

És una novel·la molt entretinguda, que no perd l’interès en cap moment i on la part de les històries de les illes posa un cert contrapunt a la trama. En Roc Casagran és molt bo explicant històries.

Es tracta d’una novel·leta ben entretinguda que conté tots els ingredients imprescindibles de tota novel·la negra. L’Erik Zapori, un policia de Lió destruït, poca vergonya amb res a perdre, però amb ofici i ganes d’esbrinar la veritat; una policia barcelonina –l’Anna Ripoll– que li fa de contrapart, i una noia amnèsica (amb un reguitzell de noms segons avança la trama) que arrossega una llarga i complicada història. La noia és trobada dins un container al moll de Barcelona amb signes d’haver estat agredida i no recorda res del seu passat. Un cop a l’hospital, rep la visita d’un sicari que, pobret, acaba rebent de valent. El policia francès, per deslliurar-se d’unes acusacions gens afalagadores, substitueix a un col·lega seu i fugint dels d’assumptes interns ve cap a Barcelona a treure l’entrellat de la situació i esbrinar qui és aquesta noia i quina relació té amb altres casos que estan investigant.

És un llibre que es llegeix d’una tirada, amb molta acció i molts girs de guió que fan que no es perdi l’interès. De la Rosa Montero ja vaig comentar un altre llibre, Lágrimas en la lluvia i aquest, potser per la feina del coautor francès, m’ha resultat una mica més interessant. S’ha de dir que el llibre originalment fou escrit en francès i publicat amb el títol de L'inconnue du port on l’Olivier Truc (un reconegut autor de novel·la negra, com ara L'últim lapó ) apareix per davant la Montero i, posteriorment fou traduït al castellà.

Ara, el fet que passi a Barcelona és absolutament circumstancial i podria haver passat tranquil·lament a qualsevol altre port: cap referència a la ciutat, només noms i carrers.

L’acció passa a l’antiga Alemanya de l’Est (RDA) en un poblet miner anomenat Gittersee. Allà la Karin, una noia que tot just està sortint de la infància, es troba amb els problemes típics de la joventut agreujats per la presència d’un sistema amb una potent policia política que tot ho vol saber. El seu promès, en Paul, sense dir-li res, deserta cap a l’Alemanya de l’Oest (la RFA) i això dispara totes les alarmes de l’Stasi que a través del personatge Wickwalz vol que la Karin li expliqui tot el que sap de tots els seus amics i llurs famílies.

La noia li explica tota mena de coses de joves i el policia no sembla massa interessat amb tot plegat. Són històries de noies, d’amistats que es fan i es desfan, d’enveges, de nois que els agraden a totes i de nois que no agraden a ningú. Són històries de la família pròpia (la mare els abandona deixant una filla petita a càrrec d’ella, de son pare mig alcohòlic i de la iaia eixarreïda) i també històries de la família de la seva amiga Marie, el pare de la qual és a Berlín Oest. Tanmateix, l’hàbil policia saps deduir fets que a la Karin li passen desapercebuts a causa de la seva innocència i que desencadenen un final ben sorprenent.

Una novel·la molt interessant explicada en un to intimista que ens fa posar en la pell de la noia i viure el seu despertar a la vida adulta.

El llibre està dividit en tres parts. En la primera, molt fàcil de llegir i molt interessant, l’autora ens explica una història negra en la qual una noia, Juliana, cau daltabaix del balcó d’un ric empresari i es mor. La investigació determina que era una acompanyant que formava part d’una empresa que donava servei a polítics i a homes molt rics que no dubtaven a llogar els seus serveis. En el cas de la Juliana sembla que volia desemmascarar el negoci i havia reunit una considerable documentació que vol fer arribar a una periodista, la Verònica, que resulta que és germanastra seva amb qui no havien tingut mai cap contacte. Verònica no vol saber res ni de la noia ni de la documentació i s’inhibeix en favor de la seva ex-cap del diari on havien treballat juntes i del seu home.

Aquesta història es repeteix en la segona i tercera part del llibre on el protagonisme canvia de personatge. Així com en la primera part era la Verònica la protagonista, en les altres perd protagonisme per guanyar-lo el penques del seu home i l’ambiciosa de l’ex-cap sense que, per altra banda, apareguin novetats en el cas de la jove morta. Tot és donar voltes sobre els mateixos fets i deixar anar algunes indirectes sobre l’autoria del crim.

L’acció, que anava molt ben encarrilada en la primera part, s’estanca a mig llibre i no avança més. Si un esperava la continuació d’una investigació pròpia d’una novel·la negra, aquí s’atura la cosa. Una llàstima, perquè el principi prometia força i el desenvolupament de la novel·la ho deixa perdre, donant com a resultat un llibre massa llarg (pel meu gust hi sobra la segona meitat) que conté una idea bàsica que l’autora muny fins a l’extenuació, però sense aportar massa idees noves.

Novel·la negra amb un toc de distopia: en una societat on la sanitat pública incorpora un servei d’assistència al suïcidi, es planteja un cas realment curiós. La Queralt, una psicòloga del Centre d’Assistència al Suïcidi (C.A.S.) 12, ha de tramitar la sol·licitud de la seva pròpia germana de qui no sabia que volia posar fi a la seva vida. Se n’estranya força perquè és una noia molt vital que estima molt la seva família de manera que abans de res vol parlar amb ella.

Així comença aquesta novel·la que ens presenta el suïcidi com un dels problemes més importants de salut pública d’un món paral·lel de manera que la sanitat s’hi implica i afavoreix que tot es faci d’una manera legal, neta i amb lògica i, sobretot, burocràtica. Tanmateix, feta la llei feta la trampa perquè la Queralt aviat comença a trobar incongruències en la demanda de sa germana i investiga una mica el que hi ha sota de tot plegat. El que hi troba no ens ha d’estranyar, però és sorprenent.

Una bona novel·la que es llegeix amb ganes, tot i que hi ha qüestions que no queden massa ben resoltes, com ara el que es guanya com a societat burocratitzant un assumpte tan personal.

Aquest és un llibre difícil de classificar perquè, per una banda, és un thriller molt interessant i, per altra, és fantasia o realisme màgic. Les dues coses s’hi barregen d’una forma molt creativa que dóna com a resultat una lectura intensa i activa.

En un llogarret del Sudan del Sud apareix un brot d’una malaltia molt contagiosa que pràcticament n’elimina tota la població. Entre els pocs supervivents hi ha l’Alice, una noia que sobreviu a la malaltia gràcies al seu sistema immunitari i al suport moral del bruixot. L’Alice es fa gran i estudia per infermera quan, un dia, s’afilla en Topi, un nounat a qui la família rebutja. Ella el cria i el veu créixer malgrat l’endarreriment físic que pateix. Mentrestant uns homes blancs han sentit a parlar del cas i s’interessen per ella, en concret pels seus anticossos capaços de vèncer la malaltia, i les fan de tots colors per fer-se amb ella.

Un llibre escrit per Stalker on hi demostra no sols ser un bon narrador d’històries, sinó un profund coneixedor del món farmacèutic i també de l’Àfrica. És força interessant veure com funciona el dia a dia d’una societat tan diferent de la nostra per comprovar que, en realitat, tots fem el mateix.

Una lectura força recomanable.

En Zhongshan Zhang, Xina Muntanya Zhang o simplement Zhang és un noi de 26 anys que treballa com a tècnic de la construcció a Nova York. És un xinès nascut a l’estranger (XNE) tot i que la seva mare és hispana i és gai. Quan està desesperat o no sap què fer recorre al Peter, el seu millor amic i antic amant, que sempre li dóna un cop de mà. Un bon dia el seu encarregat el convida a sopar a casa seva perquè conegui la seva filla, la Qian San-xiang, que és increïblement lletja, però molt bona noia. Després d’algunes cites en Zhang i la Qian van a veure una carrera d’estels i coneixen uns pilots. Els estels són perllongacions mecàniques del cos dels pilots que els permeten volar i competir entre si. La Qian es discuteix amb son pare i es refugia al pis d’en Zhang, però la deixa anar així que el pare s’hi presenta i el fa fora de la feina.

Aleshores en Zhang ha d’agafar una feina de tècnic a l’Illa de Baffin, a l’Àrtic, perquè està molt ben pagada i en un parell d’anys podrà entrar en una universitat xinesa on estudiar enginyeria. La Xina és una superpotència que domina el món i Amèrica és un país empobrit en l’òrbita xinesa, especialment després de la revolució socialista que hi havia tingut lloc.

Entrellaçada amb la història d’en Zhang hi ha capítols dedicats a altres personatges que en algun moment o altre coincideixen amb en Zhang. Per exemple un capítol sobre pilots d’estels protagonitzat per l’Angel, un dels pilots que coneix en Zhang. També hi ha un capítol on la protagonista és la Qian que s’ha fet un tractament que li ha canviat la cara i ara és una preciositat de noia que descobreix com una cara bonica atrau als homes.

Hi ha un parell de capítols molt interessants que passen a Mart. Un és protagonitzat per una noia, la Martine, antiga militar i ara grangera de cabres i hortolana en una base enmig del planeta vermell. És una dona autosuficient fins que coneix l’Alexi i la seva filla que estan a punt de ser separats; aleshores, per ajudar-los, li proposa matrimoni a l’Alexi i en ser terratinent consort es deslliura d’anar-se’n al Pol a la cerca d’aigua i pot estar-se amb la seva filla. La Martina no té res a veure amb en Zhang, però l’Alexi sí, ja que estudia a distància (i quina distància!) a la universitat on en Zhang fa uns cursos i tutories.

En alguns moments de la lectura m’he arribat a preguntar si realment es pot classificar el llibre de ciència-ficció (futur distòpic l’anomena la contracoberta) perquè retrata més el creixement humà del protagonista, en Zhang, que no pas ginys tecnològics molt imaginatius. Però sí, és ciència-ficció perquè ens situa en un moment del futur amb unes característiques ecològiques i socials molt particulars on la tecnologia hi té un paper fonamental que guanya terreny a mesura que avança la trama.

Una novel·la original i molt interessant que es llegeix d’una tirada i sense recança. És d’agrair la feina de l’ editorial Chronos , de qui vàrem llegir Antic llinatge de l'Adrian Tchaikovsky , en la publicació de ciència-ficció i fantasia de qualitat en català.

En Helmer és un granger holandès cinquantí que viu sol amb son pare perquè la mare va morir fa temps, son germà bessó –en Henk– també i el pare decidí que ell s’havia d’ocupar de la granja. Duu una vida solitària i monòtona sense més alteracions que la decisió de comprar-se un parell de rucs. Ada, la grangera veïna i mare de dos nens –en Teun i en Ronald– que volten tot el dia per can Helmer són les úniques visites que té, tret de les professionals (el lleter que s’enduu la llet, el tractant de bestiar, etc.).

Un bon dia decideix canviar d’habitació i duu a son pare, que és molt vell, quasi no camina i amb qui manté una tensa relació, al pis de dalt mentre que ell instal·la la seva habitació a baix. L’arregla, la pinta, li posa moqueta nova i amb això comencen els canvis. De cop i volta apareix la Riet, la xicota de son germà bessó que el pare va fer fora de la casa quan morí en Henk. Ara és una dona vídua amb dues filles i un fill que curiosament es diu Henk, com el bessó d’en Helmer. Li demana de quedar amb ell no se sap massa bé per què i finalment en Helmer hi accedeix. Després de la visita la Riet li demana si en Henk-fill podria quedar-se una temporada a la granja per ajudar-lo a veure si així es desperta de la seva modorra existencial. Després de pensar-s’hi molt en Helmer accedeix i el noi va a la granja, fet que canvia la rutina, l’existència d’en Helmer i el fa prendre més d’una decisió.

És una novel·la deliciosa, molt agradable de llegir on els personatges són tractats amb molta delicadesa malgrat la seva qualitat humana. Ens explica aquest despertar després de molts anys d’ajupir el cap a la voluntat dels altres, del pare en aquest cas, i de com els somnis més pregons es poden arribar a fer realitat. És una lectura molt recomanable que convida a llegir més obres de l’autor.

Kya, una nena de sis anys que viu amb la família enmig d’una maresma, és abandonada primer per sa mare, després per les germanes grans i, finalment, pel germà; només li queda el pare. Ell és la causa de l’abandonament perquè s’emborratxa constantment i maltracta físicament tota la família. Ella, però, fa el cor fort per tirar endavant i dur una vida el més semblant possible a la que li oferia la mare a qui espera pacientment. Tanmateix, el temps passa i ningú no torna. El pare sembla que afluixa amb la beguda i li ensenya a pescar i a fer altres feines per sobreviure fins que arriba una carta de la mare que el trasbalsa i torna a beure fins que un dia també desapareix.

La nena és força espavilada i sobreviu pescant, fent una mica d’hortet i collint musclos que ven a en Jumpin’, un botiguer negre que li subministra menjar i benzina per a la barca. La seva dona, la Mabel, sap del cas de la nena i l’ajuda donant-li roba, menjar i una mica d’amor i comprensió. I així van passant els dies i la nena es transforma en joveneta i coneix els nois. Primer coneix en Tate, fill d’un pescador del poble que li ensenya a llegir perquè ella va provar d’anar a escola, però tothom la rebutjava. En Tate, però, se’n va a estudiar a la universitat i tot i prometre-li que tornarà, no torna, un nou abandonament de la Kya.

L’altre noi és en Chase, un milhomes acomodat que li va al darrere per engalipar-la i aconseguir lligar-se-la, cosa que finalment fa. Però tot i que li parla de matrimoni finalment es casa amb una altra i la Kya es torna a sentir abandonada.

Per donar una mica més d’acció a la novel·la es produeix una mort que el xèrif del comtat aviat investiga com a assassinat i n’acusa la Kya perquè és la presa més fàcil. Aquesta part de la trama es va introduint a poquet a poquet i barrejada amb la part més cronològica de la vida de la Kya fins que finalment ambdues convergeixen.

Aquesta novel·la, com L'albatros negre és d’aquelles que estan escrites i explicades d’una manera que, sense tenir massa interès en el tema, t’enganxen i no pots deixar de llegir fins al final, cosa que està bé. Tenen tots els ingredients dosificats en la justa proporció perquè no hi perdis l’interès, però tires endavant fins al final. Aquí es barreja la història (no massa creïble) de la nena que sobreviu per si sola en un ambient molt dur, els seus problemes personals amb l’abandonament i els nois, la part policial i judicial i, sobretot, un cant a la natura salvatge que, a diferència dels humans, no li falla mai a la protagonista.

En Bob Oz és un d’aquells detectius tan habituals a les novel·les negres que té una vida personal de merda: es dedica a assetjar la seva ex –a qui enyora malaltissament– beu, és maleducat, violent i odia als companys de feina. Tot i això, és un excel·lent professional a qui li encanta la seva feina al departament de policia. A Minneapolis, on viu i treballa, hi ha un franctirador que ha disparat contra un traficant il·legal d’armes i en Bob assumeix el cas. Una llarga investigació, amanida amb l’aparició de nous i vells assassinats, porten en Bob a tenir fortes sospites de qui pot ser l’assassí.

Una nova novel·la d’en Jo Nesbø, de qui ja hem comentat La casa de la Nit i L'home de la gelosia , i que segueix en la mateixa línia de narracions trepidants on no sobra ni una coma. No hi ha línia desaprofitada, cada paraula aporta alguna cosa al relat per petita que sigui.

Crida l’atenció que aquesta novel·la negra escandinava passi a Minneapolis, capital de l’estat Minnesota, on hi ha una important comunitat d’origen noruec. Molts dels personatges que surten al llibre tenen origen noruec, com el nostre protagonista, però molt pocs en saben parlar l’idioma. El retrat de la ciutat i la societat que l’habita és molt interessant. Així podem veure ben emmarcada l’evolució d’en Bob a qui les “bones” companyies acaben transformant.

Un molt bon llibre que malgrat la longitud no cansa ni perd l’interès en cap moment.

No tot el que llegeixo m’agrada. M’he adonat que la majoria de comentaris de llibres que he fet tenen una puntuació alta, de quatre a cinc estrelles de cinc. L’explicació que dono és que els que no m’agraden ja ni me’ls acabo i, encara menys, els comento. Aquest llibre, tanmateix, me l’he acabat, el comento i el puntuo amb un dos de cinc.

Es tracta d’una novel·la on no passa res, on s’explica la vida, més aviat tirant a normal, d’una dona normal. Sembla que hagi de tenir problemes a la feina, però resulta que no, que li encanta i els companys són exemplars. Sembla que ha de tenir problema amb els homes, però tant el seu ex com un amant ocasional que té són bellíssimes persones. Al final apunta a una certa topada amb els fills… però no, tot s’arregla. On és el conflicte? On és el clímax?

El que hi ha és un retrat exhaustiu d’una dona, els seus pensaments, la seva vida més aviat tranquil·la i, de tant en tant, treu la poteta la por que dóna nom al llibre. Però de seguida s’esvaeix i tornem a la quietud. Així van transcorrent les pàgines, una darrere l’altra sempre amb l’ai al cor i pensant: “Ara sí, ara passarà alguna cosa”. Però no hi passa res.

Marco Buratti, àlies Caimán, és un exconvicte que es guanya la vida fent tractes amb els baixos fons de Pàdua per compte d’advocats seriosos. El va a trobar una advocada per demanar-li que trobi Alberto Magagnin, un client seu pres que ha sortit en tercer grau, però que no ha tornat a la presó. Segons ella és molt important trobar-lo perquè li resta molt poc de condemna i, a més, és innocent. En Caimán accepta el tracte i quan, gràcies a la informació d’un confident, va a trobar-lo en una casa a qui es troba és a una dona cosida a ganivetades. Tot apunta que Alberto ha repetit el crim que va cometre fa anys i pel qual és complint condemna.

Aquest és el principi d’una novel·la negra, negríssima, on la policia pràcticament no surt i només surten ionquis, mafiosos, delinqüents i advocats, valgui la redundància. Qui ajuda al Caimán en les perquisicions són altres exconvictes amb qui travà amistat quan ell era a la presó i que ara li deuen favors i respecte. En surten un reguitzell i per cada punt que aclareix n’hi apareix un altre de fosc.

Sort ne té de l’amic Beniamino que li ofereix refugi i sensatesa, perquè en Caimán està massa amorrat a l’ampolla de calvados i té l’oïda plena de blues. En canvi, l’amic el porta amunt i avall i amb el seu pensament lògic i reposat li va donant les pistes perquè encari la solució del cas, que no és senzill.

Una bona novel·la negra, de ritme intens que no et deixa descansar i un llenguatge clar i directe que ajuda a fer que la trama avanci fluidament. Un descobriment, aquest Carlotto. N’he de llegir més coses.

Hamnet és un noi d’onze anys que viu en un poblet anglès a finals del segle XV i que emmalalteix per salvar sa germana bessona de morir per la passa de pesta negra. És fill d’un escriptor de comèdies –que resulta ser en W. Shakespeare– que viu lluny de la família, a Londres, i d’una mare, l’Agnes, que és una dona feréstega, estranya, mig fetillera i curandera.

El dolor per la pèrdua del fill plana a tot el llarg de la novel·la tant sobre la mare com sobre el pare. Però marca sobretot els que viuen més a prop del nen, és a dir ses germanes i la mare. El llibre ens explica els canvis profunds que un trasbals com aquest provoca en una família i com en canvia completament la vida.

Sincerament, esperava més del llibre, potser perquè n’havia sentit a parlar força, i la realitat m’ha decebut una mica. No puc dir que no sigui una bona lectura, però per la trama és massa llarg i, tret del retrat que fa de l’Agnes, no m’ha aportat massa res d’original. Potser esperava una acció més de l’estil de El retrat de matrimoni i no ha estat així, és un altre tipus de llibre. En tot cas, ha estat una lectura interessant.

Tot el llibre, que és autobiogràfic, va d’un sol tema: la mort del pare. Des d’un bon principi l’autor ens adverteix que son pare morirà cap a la meitat, i així és. Però aquest fet que l’ha marcat tan colpidorament li permet recordar-lo no solament al llit de mort o de cos present, sinó que el rememora com era en vida.

Ens explica, a trossets molt petits, com va ser la vida de son pare i de tota la família, inclòs l’autor, en la Bulgària comunista i postcomunista. De com era el pare amb relació als veïns, amb la família extensa i, sobretot, amb els seus dos fills. De com dedicava tant i tant de temps a la seva afició preferida: el jardí i l’hort mentre intentava sobreviure a la malaltia. També narra el buit que li deixa a la vida, tot i ser un home gran amb la seva pròpia família i feina, i es preocupa perquè no sap què farà a les festes de Nadal o la Pasqua ni a les tardes dels dies que li resten per viure.

Una novel·la intimista on es tracta de la mort d’una manera molt tendra i que, tot i que la mort d’un ésser estimat marca un abans i un després, deixa entreveure una segona vida després de la mort: no la que ven l’església, sinó la que tenen els difunts mentre durin als pensaments dels vius.

Bona lectura, però que s’ha de fer en un moment de bon estat d’ànim.